Cada any i, concretament, el 17 d’octubre, se celebra el Dia Mundial contra el Dolor, amb la finalitat de conscienciar la societat sobre la magnitud d’aquesta condició i sobre la necessitat de garantir un tractament adequat. El dolor, sobretot quan es cronifica, no només afecta la salut física, sinó també incideix negativament en la qualitat de vida, l’estat emocional i les relacions socials. Segons la Sociedad Española del Dolor, gairebé un 20% de la població adulta a Espanya pateix dolor crònic, una xifra que ens mostra la seva rellevància evident com a problema de salut pública.
El doctor Ivan Lavado, coordinador de la Unitat de Dolor de la Clínica Corachan de Barcelona, membre de l’equip mèdic de la Unitat de Dolor de l’Hospital del Mar i col·laborador d’ATLAS Spine Institute per un tractament multidisciplinari de les patologies de la columna vertebral, explica que el dolor el podem definir “de dues maneres diferents. Una és el dolor mecànic, que és el que pots tenir per una fractura, el que tens mentre camines, un dolor d’un genoll, d’un maluc” i l’altra forma és el que s’anomena el “dolor neuropàtic, que acostuma a cronificar-se i que és per un dany parcial o irreversible del sistema nerviós”.
L’especialista agrega que “el dolor sempre es divideix entre mecànic, mixt o neuropàtic i, fonamentalment el neuropàtic apareixerà com un dolor més, com un corrent elèctric, com una cremor”. En canvi, apunta Lavado, el dolor més mecànic “és el típic dolor que analitzem a vegades, que és com un batec del cor i és molt intens que no segueix cap territori”. Assenyala que “el dolor neuropàtic s’iniciarà on està la lesió i correrà per tot el territori del nervi”.
Dolor refractari
L’especialista fa referència al dolor refractari i diu que “és el dolor que no respon al tractament mèdic convencional i és aquí on intervé una unitat del dolor”. Es tracta “amb fàrmacs, rehabilitació, fisioteràpia i tècniques intervencionistes, bloquejos, infiltracions, infiltracions musculars, i alguna vegada neuroablacions. Les tècniques mínimament invasives poden ser infiltracions amb corticoide, bloquejos nerviosos, que significa posar anestèsic local guiat per ecografia en el trajecte del nervi i s’adorm l’extremitat que innerva aquell nervi”. Fonamentalment, detalla, es tracta amb fàrmacs, rehabilitació, fisioteràpia i tècniques intervencionistes, bloquejos, infiltracions, infiltracions musculars, i alguna vegada neuroablacions.
Sobre possibles tècniques no farmacològiques per combatre el dolor, el Lavado comenta que “tenim sobretot la fisioteràpia, la rehabilitació i després també tenim la teràpia cognitivoconductual, inclús s’utilitzen en molts casos la teràpia de meditació amb “mindfulness”, que cada vegada s’està estenent més i inclús n’hi ha hospitals públics que ho fan servir i es fan teràpies grupals dels pacients”.
L’anestesiòleg
Sobre el paper de l’anestesiòleg en aquests casos, Lavado assenyala que “cada vegada més, s’intenta fer una unió multidisciplinària que és fusionar o col·laborar, dins de les unitats del dolor, serveis de neurocirurgia amb serveis d’anestèsia”. A parer seu, aquesta “és una sinergia fantàstica i espectacular en què el neurocirurgià sempre disposarà de més tècniques intervencionistes” que beneficiaran els pacients.
