"El teixit també és art"

Diu, una mica en broma i bastant de debò, “que ploraria d’alegria cada vegada que entra a la feina”. L’Elisabet Cerdà, de 43 anys, se’n va anar un bon dia a Anglaterra perquè volia especialitzar-se a restaurar teixits. Avui treballa al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa.

Com és que va haver de marxar al Regne Unit?
Jo vaig estudiar belles arts a Barcelona, però enlloc d’Espanya impartien l’especialització en restauració de teixits. A Anglaterra sí que la podia cursar. Allà l’especialització són tres anys. Així que me n’hi vaig anar.

A la Gran Bretanya existeix més tradició en aquest tipus de restauració tèxtil?
Allà estan molt més conscienciats que el teixit també és art, que és patrimoni que s’ha de conservar. Aquí encara ens trobem en l’etapa en què cal fer aquesta tasca pedagògica. Aquí encara cal explicar que si algú té un vestit de la seva àvia de principis del segle passat, doncs potser és patrimoni modernista.

Llavors, en què consisteix exactament la seva feina diària?
A cosir, cosir, cosir, cosir... (Riu.)

Per exemple, què està fent ara?
Fa unes setmanes que m’he centrat a restaurar una cortina modernista (la de la foto) que exposarem al Museu Tèxtil durant la fira. Deu ser de l’any 1905. És una donació d’una casa de Barcelona. Té unes flors precioses, però que també pesen, i han fet estrips a la seda de la cortina.

Veig que fa servir una agulla corba per treballar-hi.
Sí, perquè la tela s’ha de mantenir plana. L’agulla corba, la claves, l’empenys i la peça segueix plana. És una agulla de cirurgià mèdic. En restauració de teixits tenim molt poques eines pròpies i ens cal imaginació.

No tothom pot dir, com vostè, que l’apassiona la seva feina.
M’hi deixo les lumbars (riu), però no sabria estar enlloc més.