Una caricatura del sistema neoliberal

Jordi Galceran (Barcelona 1964) és un dramaturg que es va donar a conèixer amb l´obra "El Mètode Grönholm". Molts grups de teatre amateurs han posat en escena les seves obres sobretot per la seva temàtica actual, pels seus personatges i pel seu sentit de l´humor que sap arribar a un públic majoritari.

Dos grups dels nou que han estat seleccionats per concórrer al XLIV premi Ciutat de Terrassa de Teatre han escollit textos d´aquest autor : "El crèdit" que s´ha representat aquest diumenge i "Carnaval" que es representarà diumenge que ve.

La "Cia 8uit de Teatre " de Sant Cugat va posar en escena "El crèdit". dirigida per Mario Fernández que alhora també fa d´actor . La història, una caricatura del sistema neoliberal, sembla aparentment senzilla : un home va a "La Caixa" (genèric de les entitats financeres còmplices d´aquest sistema) a sol.licitar un crèdit personal , però el director li denega per falta de solvència.

El client no es dona per vençut i passa al contraatac. De sobte, el poder canvia de mans. Comença un diàleg d´estira- i- arronsa, de negociacions no justament econòmiques, entre els dos personatges on queda palesa la força que té el llenguatge a l´hora de fer-nos entendre o no i crear emocions que poden aclarir les situacions o embolicar-les. L´espectador hi queda atrapat i enganxat fins al final. Un final sorprenent que posarà en valor l´amistat i la família.

De tant en tant picades d´ullet del Galceran filòleg , encarnat pel client, trencaran el discurs per aclarir barbarismes que diu el seu oponent intimidant-lo una mica més.

Els dos actors que interpreten aquest desafiament verbal, Siscu Ruiz en el paper d´Antoni, el client i Mario Fernández com a director de la Caixa, saben fer-se seus els papers, es nota que gaudeixen interpretant-los i aconsegueixen tenir el públic expectant i amb un somriure permanent.

Una interpretació magnífica al llarg de l´hora i mitja que dura l´obra i que posa en evidència , una vegada més, que els límits entre el teatre amateur i el professional són gairebé imperceptibles.

Crítica de Teatro. Premi Ciutat de Terrassa