Beni Martos: "Sóc viatger, no turista"

Quatre dècades enrere, viatjar sol per plaer a l’altra punta del món era una excepció que només estava reservada als més intrèpids. En Beni Martos, veí de Can Boada de 62 anys, ha estat des de jove un d’aquests “motxillers” atrevits i empesos per la curiositat de veure altres països, altres cultures, altres formes de vida. Fa just uns dies va arribar del Butan i el Nepal.

Diuen que Butan és el país més feliç del món...
He tornat a Terrassa fascinat! De jove, jo sentia parlar d’un lloc imaginari que es deia Shangri-La, perdut entre muntanyes, que era com un paradís a la Terra... Doncs Butan és així. Quines valls més precioses! És un país que fa poc temps que s’ha obert al turisme. Fora de la capital, Timbu, que és molt petita, la gent encara viu com aquí es vivia a principis del segle passat. És un poble encantador...

No ha viatjat sol aquest cop...
Hi he anat amb un amic...

Però això de conèixer món en solitari ho ha fet molt, vostè...
Moltíssim! He anat a Austràlia, a l’Índia, al Iemen, a Jordània, al Marroc...

Quin va ser el primer viatge que va realitzar al seu aire?
A l’Índia que, juntament amb el Iemen, és el país que més m’ha marcat. Allà, a l’Índia, hi hauré anat sol unes sis o set vegades. La primera va ser amb 24 anys. Vaig començar a viatjar sol perquè a mi no m’importava anar amb la motxilla i dormir a un aeroport o una estació de tren, si calia. M’era igual menjar o no menjar, gairebé, per tal de veure coses. I no trobava amics que em seguissin! Ells eren més turistes. I jo sóc viatger, no turista.

Per què quina diferència hi ha exactament?
El turista vol sortir de casa, però alhora vol gaudir de les comoditats que es tenen a casa. Un viatger tracta d’integrar-se allà on va i no li importa dormir a terra, si cal.

Viatjar sol fa quatre dècades no devia ser pas com ara...
Ni de bon tros! No hi havia internet, ni mòbils, que ara faciliten molt el viatge. Avui ja vas a la destinació amb l’allotjament contractat des de casa. Abans no era tant així. A mi, de fet, m’agrada viatjar sol perquè és cert que en grup tens més seguretat, et sents més recolzat, però alhora la seguretat d’anar acompanyat et treu el morbo de l’aventura.

Deu haver viscut moltes situacions rocambolesques...
Unes quantes... Recordo al Iemen, per exemple, que en una frontera un guàrdia va veure la meva càmera de fotos, que era moderna, i em volia vendre la seva, molt vella. Jo li vaig dir que no i va començar a disparar a l’aire amb un Kalashnikov!

Què diu? Quina por!
Però és que a més jo anava en un “taxi” i el xofer també va començar a disparar. I jo pensant: “Què carai hi faig, aquí?”. Ara bé, el cert és que he tingut pocs problemes, als meus viatges. Sempre he anat amb un somriure i un “thank you” a la boca. Això hi ha ajudat molt.

Un proper viatge en solitari?
Si puc, a l’llla de Pasqua.