"Digue´m el teu nom, digue´m pel meu nom..."

Són molts els prejudicis que existeixen al voltant de les demències i en concret sobre la malaltia de l´Alzheimer. M´entristeix quan sento dir: "Jo si algun dia haig de patir d´Alzheimer, abans prefereixo morir-me"; com si la mort fos el millor que li pogués passar a tota persona afectada per aquest tipus de demència; com si aquesta no donés cabuda a cap tipus d´experiència agradable, positiva, i la vida es quedés reduïda a quelcom d´inútil i d´insuportable.

Però jo, des de la meva experiència com a cuidadora de dos familiars molt propers afectats per l´Alzheimer, us puc garantir que no és així, i que les persones amb Alzheimer – encara que pugui no semblar-ho– poden gaudir de l´afecte i de l´estimació, de la companyia, de la festa, de les carícies, de les flors, de la música, del sol i de la pluja, dels riures infantils... com vostè i com jo.

El que resulta de debò insuportable és el desconeixement existent sobre la malaltia i sobre la forma de relacionar-se amb les persones afectades, així com la manca de recursos alhora de tractar les demències i de donar suport als pacients i a les seves famílies.

Vivim en un període històric en el qual es rebutja la malaltia i s´oculta la mort; cal estar sans, guapos, joves, sempre amb un somriure i si no és així no val la pena viure... Però resulta que la malaltia i l´envelliment són períodes naturals de la nostra evolució.

Gaudiu de la persona estimada encara que es quedi amb la mirada perduda, romangui silenciosa, o no ens reconegui perquè l´oblit de certes coses s´ha instal·lat en el seu cervell. I quan, en un moment donat digui el nostre nom, ens torni una carícia o faci una riallada, això es convertirà en un instant màgic, meravellós...