Publicitat
Terrassa

La mala salut de ferro del cinema

La pandèmia de la Covid-19 va arribar quan les sales passaven pel seu millor moment, però la recuperació sembla un fet

Amb l’explosió de les multisales, els cines del nucli urbà es van extingir, amb l’excepció del Catalunya. A Parc Vallès van néixer els AMC, ara Cinesa Parc Vallès / alberto tallón i nebridi aróztegui

Des del mateix moment que va néixer de manera comercial, el setè art es troba en crisi. Primer, l’enemic va ser la televisió, després els videoclubs, més tard les plataformes digitals, les diferents crisis econòmiques. I quan semblava que la cosa revifava, la pandèmia de la Covid-19 va tenir les sales tancades durant més de mig any. El cinema, però, segueix tenint una mala salut de ferro. També a la nostra ciutat, on resisteixen actualment dues empreses exhibidores: Cinesa Parc Vallès i el Cinema Catalunya, de propietat municipal des d’aquest segle.
La màgia de la gran pantalla blanca i el so envolvent segueix captivant generacions. És cert que els cinemes han perdut espectadors, que han hagut de tancar, a voltes reinventar-se. Però sempre, fins ara, se n’han sortit.

A Terrassa, l’any 1985 van tancar els cinemes Imperial i Recreo i van quedar el Rambla, el Principal i el Catalunya. El divendres 2 d’octubre de l’any 1998 va ser una data rellevant. Poques sales persistien al centre de la ciutat, el Catalunya era a punt de passar a ser municipal i el Rambla baixaria la persiana quatre anys després. Aquell dia, al Parc Vallès s’hi va obrir un cinema amb 24 sales i 5.300 butaques que va revolucionar el sector. El primer cap de setmana va estrenar “Barrio”, de Fernando León de Aranoa. El rescatat Catalunya i l’AMC van ser durant molts anys lloc de pelegrinatge de cinèfils, aficionats i famílies. S’hi van afegir les 11 sales dels Segle XXI, que va tancar l’any 2004.

El pitjor moment

La pandèmia de la Covid-19 va arribar en el pitjor moment per a les sales del país i de la ciutat. L’any 2019 va ser excel·lent. El Catalunya, per exemple, va passar dels 46.881 espectadors del 2018 als 49.443 del 2019, una xifra rècord. El mateix va passar amb Cinesa. Les superproduccions i unes ganes renovades de gaudir de l’espectacle havien tornat a omplir les sales.

Caiguda en picat

Les xifres del 2020 van ser horribles. El Catalunya, per exemple, va haver de tancar set mesos i els espectadors van caure a 18.412. Es va passar de 28 sessions setmanals (dilluns i dimarts no obre) a 24. Ara s’ha quedat en 26. Les xifres de l’any passat, però, conviden a l’optimisme. Es va tancar l’any amb 33.168 espectadors. I quan estem a punt d’arribar a l’equador d’aquest 2022, les xifres indiquen que la pujada continuarà.

“La Covid ens va agafar a tots per sorpresa i vam haver d’afrontar reptes inesperats. Però no volem mirar enrere. Preferim centrar-nos en el futur. En els darreres mesos, la tendència és positiva”, explica Ramon Biarnés, director general de Cinesa.

La responsable del Cinema Catalunya, Maite Piqueras, s’expressa en termes semblants: “L’any 2019 havíem assolit un increment d’espectadors que la Covid va aturar, però el sector s’està recuperant de la Covid. Estem molt contents de com evoluciona el públic”. En aquest sentit, Piqueras destaca l’efecte “Alcarràs”. El film de Carla Simón ha fet tornar molta gent a les sales i ha ajudat a reprendre l’hàbit. “Ha estat un al·licient molt gran per recuperar espectadors. Durant la primera setmana vam tenir el triple d’assistència de la mitjana estatal i a la segona la vam quadruplicar”.

La recuperació sembla un fet. “Encara no estem en xifres prepandèmia, però esperem que aquest sigui l’any de la recuperació definitiva”, diu Biarnés, que considera que el Cinesa de Terrassa és un dels que millor funciona. Piqueras assenyala: “La gent està tornant. De mica en mica s’està recuperant la confiança”.

Si a Parc Vallès triomfen les superproduccions, els cinc films més vistos al Cinema Catalunya després del tancament per la pandèmia són: “Nomadland”, “Madres paralelas”, “El buen patrón”, “Pan de limón con semillas de amapola” i “Mediterráneo”. I la més vista d’enguany, “Alcarràs”. Si Carla Simón parla al film de la fi d’una manera de viure, ella mateixa, i d’altres, ha aconseguit que el cinema segueixi dempeus. I viu.

Un dels pocs exemples de gestió pública d’un cinema

Fa 106 anys, el 28 de març del 1916, es va inaugurar el Salón Cataluña, que ha arribat fins als nostres dies com a Cinema Catalunya. El 1939 se’n va fer càrrec l’empresari cinematogràfic Joan Porta, a qui va substituir als anys 60 Frederic Gibert. L’any 1999, el cinema més cèntric de la ciutat va entrar en crisi i va haver de tancar. Abans del canvi de segle, l’Ajuntament de Terrassa va adquirir l’edifici del número 9 del carrer de Sant Pere. I va decidir continuar-lo dedicant a projectar pel·lícules. “Todo sobre mi madre”, de Pedro Almodóvar, va ser el film escollit per iniciar la programació del nou Catalunya. D’aquesta manera, el Catalunya ha esdevingut en les dues darreres dècades una de les poques sales del país que són municipals. La seva programació el diferencia de la major part de sales comercials. Hi trobem força cinema d’autor, especialment europeu (i més concretament francès). Es cuiden especialment les sessions amb versió original i s’aprofita per programar-hi tot sovint cicles relacionats amb diversos temes d’interès social o ciutadà. D’altres ajuntaments disposen de cinemes. És el cas del Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat o del cinema Truffaut de Girona, a tocar de la catedral.

Anna Saenz: “M’agraden les pel·lícules que no són molt comercials”

L’Anna Saenz té 60 anys. L’abordem divendres passat a la primera sessió del cinema Catalunya. El coneix bé. És, allò que en diríem, una habitual. Té per costum anar al cinema un cop per setmana. I sempre ho fa a les sales del Cinema Catalunya de Terrassa. “Les pel·lícules que més m’agraden són les que no són molt comercials. M’agrada molt el cinema francès, per exemple”. Es mostra iconoclasta pel que fa al gènere. “Si la pel·lícula és bona, qualsevol gènere m’agrada”, diu. Li sembla que l’hàbit d’anar al cinema es va perdent de mica en mica. “Amb totes les plataformes que hi ha a la televisió, la gent ja no surt de casa. Els ho posen massa senzill. La veritat és que es nota a les sales. Als cines hi ha menys gent que fa uns anys, especialment als petits”, diu.

Núria Ramos: “El meu pare tenia un cine a Huelva i jo sempre hi era”

A la Núria Ramos (73 anys), la passió pel setè art la hi va inocular el seu pare de ben petita. “El meu pare va arribar a Terrassa l’any 1939 i es va fer càrrec dels cinemes Doré i Alegria. A Huelva tenia un cinema. Ell mateix feia els cartells i tocava el piano. Recordo la meva infantesa dins d’un cinema, amb tota la família”. Ara va al cinema entre una i dues vegades a la setmana. Té clar quin és el cinema que li agrada. O més ben dit, el que no li agrada. “M’agrada tot el que no és comercial. M’interessen totes les pel·lícules que són bones. Durant la Covid, quan es podia, no vaig deixar de venir”. Hi va majoritàriament sola. De vegades l’acompanya el seu marit, tot i que “a ell no li agrada massa”. A qui sí ha inculcat la passió pel cinema és al seu fill i a la seva neta.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top