“Vindrà gent a beneir la palma pel record d’infantesa"

Salvador Cristau (Barcelona, 1950), Bisbe de Terrassa, reflexiona sobre la relació entre l’Església i la societat per mitjà de les tradicions de Setmana Santa. Com viurà la Setmana Santa? La Setmana Santa és el centre de l’any, és la setmana més important per nosaltres. No és una commemoració, sinó que intentem fer-nos present. Reviure-ho. Hi ha un triomf de la vida de Jesucrist, per sobre la mort. De vegades sembla què es visqui més des del vessant del patrimoni immaterial, que no només des de la fe, com ara les palmes i palmons... Podríem establir tres perfils. Hi ha un grup de fidels que van a les misses. Un segon grup, que prioritzen la pietat popular, com les germandats i les confraries. I finalment, altres persones els agrada participar de la benedicció de la palma. Vindrà gent a la plaça Vella perquè es un moment bonic, perquè els hi recorda a la infantesa, a la seva família... També hi ha qui va a les processons, com la del barri de Les Arenes, dijous a la nit. En ambdós casos es tracta d’un nivell de participació més per sentit de tradició i de costum, perquè ho han viscut al poble o a casa seva. Es deu, també, a la influència de l’església en el món cultural. [caption id="attachment_475372" align="aligncenter" width="700"] El Bisbe, a la seu del Bisbat / LLUÍS CLOTET[/caption] Recorda a l’estima social que genera Montserrat i La Moreneta, de forma transversal, amb independència de ser creient o no. Efectivament. Es una comparació vàlida. Passa el mateix: gent que va a Montserrat perquè tenen molta fe, d’altres perquè és un lloc emblemàtic de Catalunya, de la història, de la seva família... Un altre d’aquests gestos o tradicions que connecten amb la societat de forma global podria ser la recent processó del Bisbe de Solsona, pregant per tal que plogui i minvi la sequera? També. Perquè davant de la necessitat, els homes recorrem a aspectes que potser havíem oblidat. Com ara la fe. Fins i tot gent que no es creient ni practicant, davant una malaltia, sent la crida interior a obrir el cor a Deu i demanar-li ajuda. Aquesta processó, doncs, ha estat encertada per connectar amb el sentit majoritari de la societat? Crec que sí. I podria haver-n’hi més. Sobre tot a Solsona, que viu de l’agricultura, el tema de la pluja és molt viscut. Més que aquí, que obrim l’aixeta i no pensem que aquella aigua ve de la muntanya. No sé si la preocupació és majoritària, però abarca molta gent, que veu aquesta necessitat i se sent moguda a fer alguna cosa.