Montserrat Espallargas: "Només hi ha una realitat: la que ve pintada pels grans grups editorials"

L'escriptora Montserrat Espallargas, especialitzada en novel·la i relats curts, treballa durant tot l'any. Durant la seva vida, ha treballat com a periodista, professora a l'Aula de Lletres de Barcelona, orientadora laboral i, actualment, treballa com a responsable d'administració a una entitat sense ànim de lucre, on també fa tasques de comunicació. Durant aquesta trajectòria, ha continuat escrivint, sense descans. Avui ens parla de la feina d'escriptora.   Escrius principalment novel·les i relats curts. Per què vas escollir aquests dos gèneres? Jo em considero novel·lista, però vaig començar a escriure relats curts, d'una manera casual, després d'una llarga etapa en què vaig escriure una novel·la molt llarga. Van ser deu anys de la meva vida en què vaig treballar instantàniament i que em van deixar exhausta. Per aquest motiu, durant dos anys vaig començar a escriure relats exclusivament i em vaig adonar que el relat curt és un gènere literari molt més difícil que la novel·la. Els contes et permeten resoldre ràpidament la trama i et duen al límit de la teva creativitat. En canvi, en la novel·la l'argument l'has d'arrossegar durant un llarg espai de temps i s'ha de saber dosificar de manera rendible la informació en benefici no només de la intriga sinó també de l'equilibri del corpus narratiu.   Has guanyat una gran quantitat de premis. Quins han estat els més importants? Creus que t'han ajudat a impulsar la teva carrera novel·lística? He guanyat premis com el Premi Isabel Clara-Simó de novel·la (2023) amb La genètica de les passions, que es publicarà al setembre; el Premi Ferran Canyameres de Novel·la d'Òmnium Cultural (2017) amb El Clan de Sa Ràpita; El Premi Recull Joaquim Ruya amb l'obra de relats curts Vides de Filferro; i el Premi Vall de Soller Joan Marquès Abona amb l'obra de relats Tot ho dono per perdut. A banda d'aquests, també he guanyat altres premis de relats curts entre l'any 2013 i el 2022. Tot i això, no crec que els premis ajudin a impulsar una carrera. Hi ha dos tipus de premis: els convocats per entitats o ajuntaments que no estan vinculats a cap editorial i d'altres que sí que ho estan.   Quines diferències hi ha entre uns i altres? Els primers, que són en els quals participo jo, són premis nets en els quals hi ha un jurat imparcial i a les persones que guanyem, se'ns donen uns diners i a les editorials que les publiquen, també tenen uns guanys. És a dir, jo guanyo uns diners per haver guanyat, però l'editorial també. En aquests casos, la difusió de l'obra per part de l'editorial és més complicada. Per això no crec que t'ajudin a impulsar la carrera els premis. És una qüestió de satisfacció pròpia, de tenir un reconeixement sobre la teva obra. A més, jo sempre dic que lluito contra mi mateixa, a mi no m'interessa competir amb els altres. Em sento recompensada. Els premis que sí que impulsen les carreres literàries són aquells que estan lligats a una determinada editorial. En aquests, sempre guanyen autors de la mateixa editorial en els quals l'editorial té interès. Hi ha dos o tres premis a Catalunya impulsada per una determinada editorial que no anomenaré perquè seria políticament incorrecte i que sempre guanyen autors de l'editorial. Són obres d'una qualitat literària molt baixa i que crec que estan fent mal a la literatura, però és el que hi ha. Estan manipulats. Jo conec a persones que han fet de jurat en aquests premis i expliquen que els han donat el nom de tres autors i han hagut d'escollir entre aquests. És una vergonya i, a mi, em produeix tristesa.   Llavors, quines alternatives es tenen per impulsar una carrera literària? Publicar amb segells de prestigi i que se l'han guanyat. Segells que no han fet aquest tipus de premis indesitjables i indecorosos i que ho fan bé. La part dolenta n'és que a un llibre en treus molt poc rendiment econòmic. A més, els mitjans de comunicació, que podrien ser una altra alternativa, no estan gaire interessats en els premis nets. Sobretot, en el cas de la televisió, els hi interessen els premis de les editorials que falsegen els premis i que tenen un equip de màrqueting important i que són els que aconsegueixen arribar als periodistes. Per tant, només hi ha una realitat: la que ve pintada per aquests grans grups editorials. [caption id="attachment_556036" align="aligncenter" width="700"] / ALBERTO TALLÓN[/caption] Tens dues feines. T'has plantejat dedicar-te únicament a l'escriptura? L'escriptura és un mode de vida, però no és un mitjà de subsistència, ni per a mi ni per a ningú. El mateix Jaume Cabré era professor d'institut fins que es va jubilar. Si en Cabré feia de professor, què farem la resta d'escriptors molt més humils? El que es dedica exclusivament a escriure i se n'omple la boca de dir-ho és perquè té una economia sanejada, o ha heretat o viu a costa d'algú que el manté, d'altra manera és impossible. Els escriptors no poden viure exclusivament d'escriure, ni els pintors ni els músics. En el nostre cas, per molts de motius. El principal són els guanys que ens reporta l'escriptura. De cada llibre només ens emportem el 10%, la resta s'ho divideixen entre editor i llibreter. Si de cada llibre es fan avui en dia com a molt 1500 exemplars i cada llibre es ven a una mitja de 20 euros, doncs calcula. Això tenint present que d'aquest 10 % n'has de descomptar l'IRPF. Per tant, ens veiem obligats a compaginar l'escriptura amb altres feines. No és una qüestió de seguretat sinó de subsistència, de voler menjar cada dia. La majoria fem feines relacionades amb la nostra tasca. Jo en altres temps vaig exercir de periodista, però era una feina molt desgastadora incompatible amb l'escriptura. Després d'una llarga jornada d'escriure en un diari, el que menys vols és continuar escrivint. Després d'haver passat per altres feines, ara exerceixo com a responsable d'administració a una entitat sense ànim de lucre on faig tasques també de comunicació. És una feina que em permet compatibilitzar molt bé amb l'escriptura. Treballo als matins i escric a les tardes.   Què és, per a tu, ser escriptora? És una forma de vida, d'entendre la vida, d'explicar-te-la. A través del que un escriu, l'escriptor descobreix i interpreta la vida. En Milan Kundera diu que la feina de l'escriptor és la d'examinar l'existència, la de crear nous mapes existencials, noves possibilitats del que l'home pot arribar a fer o ser. Per explicar la història ja estan els historiadors, per explicar l'actualitat estan els periodistes, per explorar la vida estem els escriptors. Un exemple d'aquesta tasca la trobem en el que va escriure Kafka per exemple a El procés, un individu que és condemnat i no coneix la naturalesa del seu delicte. Kafka, en el seu dia, va examinar una nova possibilitat existencial, que amb temps ha arribat a ser una realitat. Per a mi això és la tasca de l'escriptor, traçar noves possibilitats humanes. Un altre cas important és el de Dostoievki que a Crim i Càstig posa sobre la taula una nova interrogació existencial: És lícit matar a una dona, que era una usurera i no aportava res de bo a la societat?   D'on et sol venir la inspiració? Jo escric a partir dels meus dimonis interiors. Crec que només així es pot escriure honestament. No et pots deixar dur pels corrents literaris, ni per les modes, només et pots deixar dur per les teves neurosis. Hi ha qui diu que els escriptors escrivim sempre la mateixa història des de diferents punts de vista. A mi, això em va passar al principi. Hi havia una sèrie de temes que m'han perseguit i són temes relacionats amb determinats ambients arribistes, perquè en una època de la meva vida quan vaig exercir de periodista vaig entrar en contacte amb persones que, procedents de diferents estatus socials, van assaltar el món de política, de la universitat i de la judicatura com a forma de promoció social i econòmica. Amb el temps, he anat aproximant-me a altres temes que m'han obsessionat i que per alliberar-me d'aquesta obsessió he hagut d'escriure, com per exemple La genètica de les passions en què exploro el que ha estat i no ha estat la vida dels fills i filles de famílies que han patit la violència de gènere. I ho he fet amb ardor, amb exuberància i amb molt coratge, i m'he interrogat i he intentat contestar a aquests interrogants. Dic que ho he intentat perquè contemplar la vida, posar-la sobre la taula, a vegades és molt més necessària que explicar-la.   Per a tu què és imprescindible que tingui qualsevol llibre? Un bon llibre és una combinació de tres factors fonamentals per a mi. En primer lloc, que tingui una veu narrativa pròpia, és a dir que l'autor hagi trobat, a través de l'experimentació una nova forma d'expressió. Això és el mínim que se li ha d'exigir a un autor o autora, que no s'expressi de la mateixa manera que ho han fet els escriptors que ens han precedit. És el respecte que li devem als nostres lectors. Per una altra banda, cal un domini de tècnica narrativa de saber dosificar bé la informació que es té entre mans, i el principal punt de tots, que seria el punt més alt d'un triangle isòsceles: respondre a una interrogació existencial vital.   Una de les majors dificultats d'aquesta feina són els horaris. Com t'organitzes per escriure i complir els terminis dels editors? La falta d'hores és la dificultat més gran. Per complir els terminis establerts, he de treballar totes les hores que no tinc. A vegades, sobre altes hores de la matinada i empalmant l'endemà amb la feina.   En aquest mateix sentit, podríem dir que ser escriptora és una feina en la qual pràcticament no tens vacances? Has de treballar a l'estiu? No, mai no es tenen vacances quan un es dedicar a qualsevol manifestació artística, crec que no és exclusivament una cosa de l'escriptura, un és escriptor sempre. Viu la vida amb ulls d'escriptor o de músic o de pintor i sempre està fent voltes a cada imatge, so o idea que li passa pel seu davant. A vegades, és una mica obsessiu però altres és una gran fortuna perquè t'aïlla del món. Per exemple, amb la pandèmia, els escriptors vam viure una època de gran fertilitat. El teletreball ens va estalviar molt temps. Jo vivia concentrada per la meva obra, per aquesta darrera amb la qual he guanyat el Premi Isabel-Clara Simó. Va ser una època molt trista pel món, però per a mi molt fructífera. És el que té l'art, t'ajuda a viure.   En què consisteix la teva feina durant l'estiu? Redactes, corregeixes, prepares presentacions de llibres? Una mica de tot. Especialment, estic corregint les galerades de La genètica de les passions, una tasca molt pesada, però també molt atractiva, perquè passes pel sedàs fins la darrera paraula, la mires pel davant pel darrere, per damunt i per a baix. És un gran plaer. I després, paral·lelament, estic treballant en les presentacions que tindran lloc a principi de mes. A Terrassa, serà el dia 18 a les 19.00 hores. Me'l presentarà en Vicenç Villatoro.   Tens altres idees en ment? Ens en podries avançar alguna cosa? Ara estic escrivint sobre les malalties mentals i el paper dels professionals de la medicina de la salut mental. La paradoxa que vull plantejar és la d'un psiquiatre que té problemes mentals.