“La meva mare era una dona atrevida i emprenedora”A l’època, “baixar a Barcelona era tota una aventura, no hi havia els mitjans de transport d’ara”, explica l'Elena. Aquell viatge va ser decisiu, ja que per primera vegada va veure una castanyera en acció i va pensar: “això ho puc fer jo”. De seguida va “parlar amb un ferrer i va aconseguir un bidó per començar”. [caption id="attachment_565327" align="aligncenter" width="587"]
Josefina Alonso amb el seu capgròs / Cristóbal Castro[/caption]
Durant els últims anys de vida de la seva mare, l’Elena va decidir continuar la tasca de la Josefina, juntament amb el seu marit Ramon: “La meva mare estava dèbil, havia perdut mobilitat i vaig donar-li una alegria”. A mesura que van passant els anys, diu sentir-se més orgullosa de tot plegat: “Cada vegada m’assemblo més físicament a la meva mare i la gent m’ho diu”. Treballar de cara al públic demana hores de sacrifici, però és alhora agraït. “El que més m’agrada és el tracte humà, especialment amb els nens petits, que són una bogeria”.
“Les nostres empreses entenen que pleguem, perquè es tracta d’una tradició molt gran”Habitualment, l’Elena treballa a una empresa d’electrònica i electricitat a Terrassa. El seu marit, Ramon Rabaneda, és paleta. Des d’ambdues empreses, es mostren “comprensives” quan arriba l’època de les castanyes, facilitant que es dediquin plenament a la venda. “A mitjans de setembre, comença la preparació per a la temporada”. Ambdós deixen temporalment les seves feines per a poder dedicar-se al negoci familiar. En l’època de la Josefina, la situació era diferent, “obria tot l’any”. Passada la tardor, venia “garapinyades amb ametlles, cacauets, pomes de caramel, piruletes…”, explica la seva filla. Cinquanta anys després, els familiars posen tot el que està al seu abast per a continuar amb la tradició de les castanyes.
“Aquest any hem hagut de començar una mica més tard de l’habitual”“L’Ajuntament ha organitzat un concurs públic i ens han donat llicència per vendre del 17 d’octubre fins al 15 de desembre”, expressa l’Elena. “Estàvem una mica nerviosos”, confessa. “Vaig plegar de la meva feina el 30 de setembre i el permís va trigar a arribar.” [caption id="attachment_565329" align="aligncenter" width="700"]
/ Alberto Tallón[/caption]
Per fortuna, “vam obtenir la màxima puntuació al concurs i vam poder escollir ubicació”. Si bé havien estat voltant els darrers anys, situats a punts com el Portal de Sant Roc, aquest any han pogut establir-se al lloc més desitjat. “Hem pogut tornar al lloc de la meva mare”, expressa amb nostàlgia. Ella va començar al Mercat, davant de l’Armengol, i va anar baixant Rambla avall, fins a establir-se davant de l’actual botiga Pull&Bear. “Aquí em quedo”, va dir.
“Fem servir la castanya d’Ourense, la millor que entra a Mercabarna”El secret de la Castanyera de Terrassa segueix una fórmula aparentment senzilla: “el 50% recau en la qualitat de la castanya, i l’altre 50%, en saber fer-la”. Des de sempre, han apostat per la castanya d’Ourense que “és més cara, però de bona qualitat”. El procés, segons narra l’Elena, requereix experiència: "cal tenir un foc suau sense aigua i, a la brasa, remoure vigilant que les castanyes quedin iguals". Els terrassencs coneixen de sobres el producte i fan llargues cues per a tastar aquest sabor de tardor. “Dissabtes hi ha moltes persones perquè compren a les botigues del voltant. Diumenges ve gent de passeig o que fins i tot es desplaça especialment per a comprar-les”. Per a qui vulgui provar aquesta fruita tan venerada a la cultura catalana, caldrà tenir present l’horari: de dilluns a divendres, la parada és oberta de 16 h a 21 h. Els caps de setmana, hi és tot el dia, d'11 h a 21 h, oferint també moniatos. Enguany, per a celebrar el 50 aniversari, la parada ha organitzat un sorteig des del seu compte d’Instagram @lacastanyeraterrassa. El guanyador o guanyadora s’emporta un quilo de castanyes, que habitualment es ven a dotze euros.
