El barri de Can Jofresa compleix aquest mes de juliol 50 anys des de la seva inauguració institucional, que es va produir el 14 de juliol de 1975 amb la visita dels llavors Prínceps d’Espanya. Aquell acte simbòlic va marcar oficialment el naixement d’un conjunt de 822 habitatges d’obra pública, distribuïts entre dotze torres i onze blocs de pisos més baixos, aixecats sobre els antics terrenys agrícoles de les masies de Can Bosch i Can Jofresa. Però molt abans de la placa commemorativa al carrer Tremp, el barri ja respirava vida: “El barri s’inaugura quan arriba la gent a viure, i això va ser durant el 1974”, reivindica Julio Saco, un dels primers veïns i membre fundador de l’Associació de Veïns (AV). En aquest sentit, l’arribada de la Casa Reial al barri el juliol de 1975, coincidint amb l’estrena de l’autopista B-29, ara C-58, no va ser cap esdeveniment canònic per uns veïns molt propers al socialisme, en especial a partits com el PSUC o el PSOE.
- 14 de juliol de 1975, inauguració de Can Jofresa
La construcció de Can Jofresa va anar a càrrec de l’Instituto Nacional de la Vivienda, amb un repartiment dels pisos marcat per criteris del règim franquista. Tot i que un 75% dels habitatges es van adjudicar per sorteig, molts altres van ser assignats “a dit”, sovint a funcionaris com guàrdies civils o policies locals. Aquesta fórmula, juntament amb el retard en el lliurament de les claus, va generar tensió entre les famílies, moltes de les quals provenien d’altres barris de Terrassa com Ca n’Anglada o la Maurina. Tot i aquest origen humil i treballador, els veïns van arribar amb una forta consciència política i aviat van articular una resposta col·lectiva davant les mancances d’infraestructura i serveis.
Molts dels pisos que es van assignar a dit van ser utilitzats per fer negoci i van quedar buits. Des de l’Associació de Veïns es va donar suport a aquelles famílies que ocupaven aquests pisos, afavorint que s’omplissin amb gent que realment necessitava un habitatge.
Els primers anys a Can Jofresa van estar marcats per una intensa activitat reivindicativa. Les deficiències en els pisos —ascensors defectuosos, baixants mal acabats, cobertes problemàtiques— van obligar els veïns a organitzar-se clandestinament per exigir solucions. “Ens vam trobar amb 12 torres i poc més”, recorda Juan Francisco García, resident des de gener de 1975. La lluita veïnal va fer possible l’arribada del transport públic, la millora dels serveis bàsics i la consolidació d’una AV que amb el temps esdevindria una eina fonamental pel desenvolupament del barri.
Els veïns construeixen el barri
Pel que fa a l’Associació de Veïns, la seva gènesi va ser tant improvisada com imprescindible. Davant una situació marcada per la deixadesa institucional i l’abandonament del barri, els primers habitants de Can Jofresa van començar a reunir-se clandestinament. Un d’aquests pioners va ser Julio Saco, que recorda com, el 1976, l’AV va aconseguir oficialitzar-se, guanyant pes i estructura. Les reivindicacions eren constants i sovint es dirigien tant a l’Ajuntament de Terrassa com al Ministeri d’Habitatge, amb seu a Barcelona, que gestionava aleshores els pisos de promoció pública. “Cada setmana Manuel Moreno i jo anàvem una vegada a Barcelona a reclamar els canvis, fins que ho feien”, relata Saco.
Aquesta pressió sostinguda va tenir fruits, però no seria fins al 1985, amb el traspàs de competències a la Generalitat i la creació de l’empresa pública ADIGSA, que el diàleg es va tornar més fluid i les millores van començar a arribar amb més agilitat. Així i tot, la desconfiança persistia: molts veïns van refusar les escriptures dels seus pisos durant més de dues dècades, per por que les càrregues econòmiques derivades de les reformes pendents acabessin recaient sobre ells.
Una de les principals lluites veïnals de Can Jofresa va ser contra el pas de la variant de l’N-150, que travessa el barri pel damunt, als anys noranta. Els veïns van tallar la carretera en nombroses ocasions per exigir solucions, i es reclamava que la gran via passés per un altre espai, que no els aïllés encara més. Tot i que la posició de la variant no es va reconsiderar, gràcies a la pressió veïnal, es van instal·lar plaques insonoritzants i bigues llargues, evitant els murs opacs que van afectar altres barris.
L’estigma de la droga
A mitjans dels anys vuitanta, Can Jofresa va començar a arrossegar una fama de barri conflictiu, amb alts índexs de delinqüència i un impacte devastador de la droga, especialment de l’heroïna. Manuel Màrquez, historiador i antic veí del barri, recorda aquella època com a fosca: “Alguna vegada ens vam trobar morts de sobredosi en sortir del portal, i eren veïns.” L’atur entre la classe obrera superava el 30%, i la manca d’oportunitats i espais de socialització afavoria la marginalitat. Davant aquest escenari, l’Associació de Veïns i la Coordinadora de Desenvolupament Comunitari (CODECO), vinculada al cristianisme, van desplegar una intensa tasca de suport a joves i famílies, intentant reconduir trajectòries i trencar amb l’estigma. Gràcies a aquest treball conjunt, sorgiren projectes com el Casal Cívic i iniciatives d’alfabetització per als adults del barri, en un esforç col·lectiu per revertir la situació i dignificar el dia a dia a Can Jofresa.
- Institut de Can Jofresa 1985
- Arxiu Diari de Terrassa
Incomunicats
La marginació que va patir Can Jofresa en els seus inicis no va ser només social, sinó també comunicativa. Aïllat del centre de Terrassa i sense serveis bàsics a prop, el barri es trobava desconnectat de la ciutat. “Ens sentíem marginats”, recorda Juan Francisco García. Per comprar el pa, els residents havien de caminar gairebé un quilòmetre fins a Can Palet, ja que els locals comercials previstos als baixos dels edificis van romandre un temps buits a causa de les deficiències constructives.
Un punt d’inflexió va ser la urbanització del torrent de Vallparadís, iniciada el 1991, que va culminar l’any 2007 amb la connexió directa de Can Jofresa al parc i, per extensió, al cor de la ciutat. Aquesta transformació va facilitar l’accés, especialment per a la gent jove, i va contribuir a trencar l’aïllament històric del barri. “Fa 50 anys parlàvem d’anar a Terrassa; ara diem anar al centre, i potser d’aquí a deu anys en formarem part”, reflexiona García.
La Can Jofresa del futur
Can Jofresa, avui, ja no és aquell barri estigmatitzat i assenyalat d’antany. Amb una realitat molt semblant a la de molts altres barris de classe mitjana-baixa de Terrassa, els seus veïns coincideixen que l’etiqueta de conflictiu fa temps que va caure. Però, com alerta Pol Torres, jove expresident de l’Associació de Veïns, aquest progrés ha portat també a una certa desmemòria col·lectiva. La veu de veterans com Juan Francisco García reforça aquesta idea: “Ara els nois s’han trobat un barri format, però tot el que ara veuen i gaudeixen es va aconseguir lluitant, i no ho podem oblidar.”
Amb una població que frega els 3.000 habitants, Can Jofresa es troba en un punt de maduresa i envelliment que fa del relleu generacional en la lluita veïnal una qüestió clau. “Tot i que ja no formem part de l’AV, amb el meu grup seguim passejant cada divendres pel barri, parlant amb els veïns i anotant tot allò que cal millorar”, explica Torres, que veu amb preocupació com certs discursos d’odi guanyen espai: “El grau de formació encara és molt baix, i calen i s’escampen.” Per a ell, Can Jofresa no ha d’oblidar la seva essència solidària i obrera: “Els barris, també Can Jofresa, han de lluitar per sobreviure a molts factors, però només el barri pot salvar al barri.” I conclou amb un missatge directe: “S’haurien de promoure més activitats conjuntes que afavoreixin la convivència. El racisme només el pot curar el barri i el poble.”
