A les 11 hores, Cal Segarra fa estona que funciona. Des de la carretera de Martorell, ja s’endevina moviment a través de la finestra. A dins, la ràdio posa música de fons. Una barra llarga presideix el local, amb taules a banda i banda. En Joan em serveix una cola amb gel i una rodanxa de llimona. Una vitrina plena de truites anuncia una de les especialitats de la casa i no me’n puc estar de provar la d’albergínia.
Mentre em rendeixo al plaer d’aquesta menja, l’Antonia troba un moment per conversar. M’explica que l’establiment va obrir el 1985 de la mà dels pares d’en Joan, el seu marit, que abans havien portat un altre bar a la carretera d’Olesa. Fa 25 anys que ella s’hi va incorporar i avui tots dos continuen al capdavant.
- En Joan fa una gran varietat de truites. A la imatge, un tros de la d’albergínia, acompanyada de pa amb tomàquet
- Nebridi Aróztegui
La història del negoci és també una història d’adaptació. Després de la pandèmia, van decidir potenciar els esmorzars i convertir les truites en el seu segell. I l’aposta els ha funcionat: “Venen de tot arreu a menjar-ne”, assegura l’Antonia, que matisa una idea que sovint acompanya els bars de barri: aquí “la gent no s’hi està tot el dia. Som un bar de pas. La gent ve, esmorza i marxa”. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi confiança; ans al contrari. “Tenim molta sort. Tenim molt bona clientela”, afirma. I afegeix: “Aquí fem de psicòlegs també”.
El matrimoni viu al mateix barri on tenen el bar, la Cogullada, on han fet vida durant dècades. L’Antonia valora la tranquil·litat i la ubicació, amb bones connexions amb el centre i les principals vies d’entrada i sortida de Terrassa. Tot i això, troba a faltar més comerç de proximitat i més manteniment en alguns carrers. També creu que la sensació d’inseguretat ha augmentat en alguns punts a la nit.
- Cal Segarra està a la cantonada entre el carrer d`Edison i la carretera de Montcada
- Nebridi Aróztegui
Un ofici exigent
Estima el bar, però no voldria aquesta vida per als seus fills. “Avui en dia els autònoms anem asfixiats”, lamenta l’Antonia, que relata que la vida darrere la barra té un preu. En Joan s’aixeca a les 5 i ella s’hi posa a les 7. Encara que ja fa un temps van decidir tancar a les 17, després queda feina pendent: netejar, fer comandes, factures o preparar l’endemà. “Sempre ho portes a l’esquena”, resumeix l’Antonia. Per això tots dos necessiten desconnectar quan surten del bar. En Joan està vinculat a l’atletisme com a entrenador de llançaments, després d’haver estat campió de Catalunya de javelina, mentre que ella procura escapar-se a la piscina dos cops a la setmana.
Després de molt temps sense tenir un mes de vacances, enguany els podreu retrobar el setembre.
