Carrers on ressona la música

Passegem per carrers que reten homenatge a destacats músics nascuts el segle XIX d’aquí i de fora, però molt vinculats a la ciutat. Hem triat a Enric Granados, pianista i compositor, Joan Llongueras, renovador en l’educació musical, Ramon Serrat, apassionat de la cobla i la sardana i Vicenç Vellsolà, un violinista becat a Brussel·les.

El MESTRE DELS VANCELLS
Enric Granados i Campiña 
(Lleida, 1867- canal de la Mànega, 1916)

El compositor i pianista català, que té placeta dedicada a la confluència de la Rambla amb La Rasa, a pocs metres del Mercat de la Independència, va tenir lligams estrets amb la ciutat a partir de la gran amistat que va forjar amb el pintor Joaquim Vancells. El músic va ser professor de piano de la filla petita del pintor i, arran d’aquest vincle, va ser el primer a inaugurar un 7 de març de 1919 les Vetllades d’Art Selectes a l’espai modernista de Lluís Muncunill de l’Agrupació Regionalista a la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer (ara Correus). El concert va incloure peces de Liszt, Schumann i Beethoven. Granados, que va despertar molta expectació i va ser aclamat, actuaria dues vegades encara. En la segona (1911), també al mateix edifici de l’Agrupació, va donar a conèixer “Goyescas”, que el dia abans havia estrenat a Barcelona amb molt d’èxit, i en la tercera actuació, al Teatre Principal (1914) per donar més cabuda de públic, va reunir obres de Scarlatti i d’autoria pròpia.

Just dos anys després, el 1916, Granados i la seva esposa, s’embarcaren cap als Estats Units per motius professionals del primer (l’havien convidat a la Casa Blanca). El matrimoni, com altres passatgers d’aquell transatlàntic batejat “Sussex”, van perdre la vida de manera tràgica en el naufragi del vaixell en ser torpedinat per un submarí alemany quan travessava el canal de Folkestone (Anglaterra) a Boulogne (França). El seu amic, en Vancells, va recordar en una entrevista hores després que Granados, en acomiadar-se, li va confessar amb un gest de tristesa que el llarg viatge per mar que l’esperava li causava un gran neguit i que poder no tornaria mai més. Els vincles de Granados amb la ciutat hi són presents en publicacions de l’època. Amics de les Arts i Joventuts Musicals va recordar la seva figura el 1966, quan va fer cinquanta anys d’aquell tràgic final en aigües angleses, amb un acte al qual van assistir Enric i Natàlia Granados, fills del matrimoni. L’homenatge pòstum va incloure un concert a càrrec de la pianista terrassenca Maria Vancells, família del pintor Vancells amic de Granados, qui va interpretar obres de l’estimat mestre lleidatà.

PIONER EN PEDAGOGIA 
Joan Llongueras i Badia 
(Barcelona, 1880-1953)

Moltes escoles de música de Catalunya porten el seu nom. No és casualitat. Joan Llongueras i Badia, que té un passatge dedicat a Can Roca, entre els carrers de Pere Prat (dibuixant) i Isidre Nonell (pintor), és considerat com un dels renovadors de la pedagogia musical. Llongueras, també poeta i compositor, va introduir a Catalunya el mètode “dalcrozisme”, ideat pel músic suís Émile Jaques-Dalcroze, que consistia a aprendre música tot movent el cos de manera rítmica i coreogràfica.

Llongueras, durant el primer terç del segle XX, era un pedagog molt reclamat per moltes ciutats, entre aquestes Terrassa. El mestre va venir a casa nostra, cap a l’any 1901, quan tenia vint-i-un anys, a petició d’Alexandre de Riquer i del president de la Mancomunitat, Prat de la Riba, per dirigir el petit cor de l’Agrupació Regionalista que es va transformar més tard en una escola coral aplicant el seu mètode renovador d’educació musical. L’escola, que aplegava nois i noies, fou la primera a l’Estat espanyol de les seves característiques. L’èxit el va dur fins a crear l’Institut de Rítmica i Plàstica dins l’Orfeó Català de Barcelona.

Llongueras va tenir vincles amb Terrassa entre 1901 i 1918, dues dècades que li van permetre estendre la seva tasca com a músic i pedagog. Va dirigir l’Escola Municipal de Música (1912-1918) i va crear i l’Escola Coral i el Cor de l’Agrupació Regionalista de Terrassa. Va ser promotor de l’Associació de Concerts i assessor de la fundació de la Capella de Música de l’església de Sant Pere a la Seu d’Ègara. El mestre s’involucrà en l’ambient cultural de l’època. Formà part d’una espècie de triumvirat amb Alexandre de Riquer i Joaquim Vancells a través del qual propiciaren la vinguda d’artistes i intel·lectuals a la ciutat. I també va fer bones amistats. Va ser hoste de les famílies Pi de la Serra i dels Vancells i ells mateixos, amb altres amics, li van moblar una caseta en el pont de Sant Pere per ell i la seva família mentre treballava a Terrassa.

PASSIÓ PER LA COBLA
Ramon Serrat i Fajula 
(Sant Joan de les Abadesses, 1881-Terrassa, 1944)

De vegades, el món dona moltes voltes i no se sap quin serà el lloc definitiu on farem arrels. El músic, pedagog i compositor, essencialment de sardanes, Ramon Serrat i Fajula, que té una plaça dedicada al Pla de l’Ametllera, va néixer i estudiar a Sant Joan de les Abadesses, però la vocació professional el va portar a Terrassa, on va viure gairebé dues dècades i va traspassar. Serrat, conegut popularment com el “mestre Serrat”, va arribar a Terrassa el 1925, a l’edat de quaranta-quatre anys, en obtenir la plaça per oposició com a director de l’Escola Municipal de Música, càrrec que desenvolupà en dues etapes entre 1926 i 1944.  

Una feina que coneixia bé perquè venia d’ostentar el mateix càrrec, durant deu anys, a l’Escola Municipal de Música de Ripoll, després de tancar un període inicial com a intèrpret i fundador de cobles en diversos municipis. A la nostra ciutat va dirigir la Banda Municipal de Música i va assumir la direcció de la Coral Joventut Terrassenca i de l’Orfeó del Círculo Tradicionalista. No deixarà la faceta de músic i, ocasionalment, va exercir de primera tenora a la Cobla La Principal de Terrassa.

El mestre va contagiar el seu amor i la seva passió per la música a la seva filla, Núria Serrat, que fou professora de l’escola municipal i al seu gendre, Pere Alegre, que fou músic i compositor de sardanes. Així mateix, cap a 1987, va néixer el Premi Ramon Serrat per incentivar la composició de sardanes en els músics joves. El premi en el seu reconeixement va tenir tres convocatòries (1987, 1989 i 1992) i fou promogut per l’entitat sardanista ASERT i els ajuntaments de Terrassa i Sant Joan de les Abadesses. Terrassa recorda la seva figura amb una plaça a Sant Pere mentre que Sant Joan de les Abadesses va batejar l’escola municipal de música amb el seu nom.

El VIOLINISTA DEL FRAC
Vicenç Vellsolà i Aymerich
(Terrassa-1891-1916)

La seva carrera artística en el camp musical prometia, però, malauradament, es va truncar de forma prematura perquè va morir quan tan sols tenia vint-i-cinc anys a causa d’una greu malaltia. Vicenç Vellsolà i Aymerich, que dona nom a un carrer del barri de  Vallparadís (Violinista Vellsolà, sense el nom), situat entre el doctor Pearson i el Passeig de Vint-i-Dos de Juliol, va debutar com a violinista a l’edat de quinze anys, al costat del pianista Josep Ullés i Daura, en un concert que va incloure peces de Beethoven, al Casino del Comerç.

L’actuació va entusiasmar. Persones vinculades al món artístic i cultural van considerar que Vellsolà, conegut amb el sobrenom de “Xareta”, tenia molt talent i profunda sensibilitat. L’any 1913 va obtenir una beca de l’Ajuntament per ampliar la formació musical a Bèlgica, amb el gran violinista i pedagog belga Mathieu Crickboom, aleshores director dels conservatoris de Brussel·les i Lieja.

De retorn a Terrassa, fugint de la guerra europea, va reprendre la seva tasca com a concertista de violí -sempre actuava vestit amb frac- i va recuperar la plaça a l’Escola Municipal de Música de professor d’instruments de corda que havia obtingut el 1912. Així mateix, el mestre Joan Llongueras, llavors director de l’escola egarenca, va crear el 1915 la Banda Municipal de Música i va confiar la direcció al mateix Vellsolà. Tots els projectes que va posar en marxa es van trencar per la seva mort el 1916. Va traspassar molt jove i queda el dubte de com hagués prosseguit la seva carrera artística d’un jove considerat una promesa musical.