Com vas començar en aquest món? Ja fa més de quatre dècades. Vaig començar cap als anys vuitanta. Havia fet alguna petita incursió abans, però el punt d’inflexió va ser coincidir amb un gran director que va modernitzar “Els Pastorets”, l’Amadeu Aguado. Ell va ser el precursor del que som ara. Vaig estar 30 anys fent de Satanàs i, per lògica vital, vaig passar el relleu. Ara en porto 15 fent de Getsè. En total, 45 anys sense fallar cap Nadal.
Trenta anys sent el “dolent” oficial. Què té d’especial Satanàs? És un personatge fantàstic, té moltíssims registres. Requereix molta estona dalt de l’escenari i això et dona un plus d’adrenalina. A mi m’encanta; hi tornaria ara mateix si toqués! Però és important que el mal estigui molt ben interpretat, que et llueixis, perquè el triomf del bé tingui sentit i força.
Com han canviat “Els Pastorets”? La transformació ha estat enorme. Abans eren espectacles de quatre hores com la Passió; ara els hem adaptat a un format de dues, que és el que el públic agraeix. Hem passat de decorats artesanals a escenografies tridimensionals, efectes especials i una il·luminació moderna. Avui dia, “Els Pastorets” s’han de cuidar com qualsevol obra de teatre: si vols que funcionin, han de ser un gran espectacle visual, no només de text.
Què et motiva a seguir? És una passió i, sobretot, és creure en la màgia del Nadal. Per mi, “Els Pastorets” són una tradició tan nostra com el torró o el pessebre. És una cosa molt catalana, i feta, molt treballada, perquè agradi. Aquí a Terrassa tenim el Reis, tenim el Quinto i tenim “Els Pastorets”. En un món global, mantenir aquesta flama és vital. A més, és una obra humanament preciosa: a la companyia ens barregem totes les edats, des de nens fins a veterans, i ens ajudem entre tots. Aquesta convivència genera una empatia que traspassa l’escenari.
Heu aconseguit mantenir la representació de Folch i Torres gairebé de manera ininterrompuda. Sí, som els més antics de Catalunya del Folch i Torres fent-ho gairebé sense parar. Això implica una responsabilitat, però és una responsabilitat agradable. Aquest any, a més, estem molt contents perquè recuperem “Els Pastorets” infantils el dia 28. És una aposta de futur per garantir que els joves s’estimin la tradició i agafin el relleu.
Què diferencia la versió de Folch i Torres de les altres? Sense menysprear cap de les versions que s’han fet, la que genera més, diguem-ne, trempera entre la gent són “Els Pastorets” de Folch i Torres. També hi ha interès pels altres, però aquests mouen una sèrie de fils que connecten molt amb el pebre de la història.
Darrere de l’espectacle hi ha moltes hores de feina invisible, oi? I tant! Comencem a assajar a l’octubre. Tot i que la majoria repetim el paper, cal treballar molt la coreografia. Podem ser més de 60 persones a l’escenari i tot ha d’estar sincronitzat: els moviments, el ritme, que ningú es tapi... Cuidem el detall perquè l’obra agradi tant als nens com als adults.
Què és per a tu el teatre? És la meva vida. He fet altres obres, des del Tenorio fins a col·laboracions a la Fira Modernista, però “Els Pastorets” són el cordó umbilical amb la nostra cultura. Defensar aquesta tradició i fer-ho bé és el que realment em motiva.
