“Els nens sempre han necessitat jugar, perquè jugar és aprendre”. Aquesta premissa bàsica de l’historiador terrassenc Santi Rius resumeix en molt poques paraules la importància de les joguines al llarg de la història. Ara bé, la dinàmica no és la mateixa quan un infant jugava amb una nina de drap o unes figuretes de plom fa cent anys que quan avui ho fa connectat a la xarxa a través de qualsevol dispositiu.
Antigament, l’infant jugava amb el que tenia a l’abast, amb materials senzills que trobava a casa o al carrer. Un tros de fusta, un drap vell, fang o llaunes podien convertir-se en joguines improvisades, i el joc no només entretingués, sinó que ensenyava a imaginar, construir i socialitzar-se. Segons explica Rius, “com que no podien jugar, entre cometes, amb coses que es fessin mal, havien de jugar amb coses que fossin properes i que sentissin al seu abast. Un tros de fusta, un tros de fang...”. Les joguines eren, per tant, no només un objecte, sinó una forma de conèixer el món i aprendre a interactuar amb ell.
La majoria d’aquests jocs eren artesanals i sovint fabricats pels mateixos nens o per les seves famílies. Així, com recorda Rius, “les nines es feien de draps de casa... Recordo a l’escola que quan jugàvem al pati, fèiem pilotes amb plàstics embolicats o cintes de goma”. Aquest caràcter casolà i artesanal no només generava joguines adaptades a cada infant, sinó que era, en si mateix, part del procés d’aprenentatge.
De la fabricació pròpia a la massiva
Amb l’arribada del plàstic i la producció en massa, el món del joc va viure un canvi important: les joguines ja no calia construir-les, podies comprar-les. Això va obrir noves possibilitats, però també va transformar la manera de jugar. Segons Santi Rius, “ja tenies la joguina. Ara què fas? Com que ja no la pots construir, el que feies era jugar amb aquesta joguina directament, inventant una història, construint un imaginari”.
Aquest pas del joc manual al joc simbòlic va significar que l’infant passés de ser constructor a narrador. Els soldats de plàstic, les nines i els trens ja no necessitaven intervenció manual per existir, però sí imaginació per donar-los vida: “Tu havies de muntar la pel·lícula, inventar la guerra dels soldats o cuidar les ferides dels indis; la joguina no feia res per si sola.”
Tot i això, el joc compartit seguia sent central. Els jocs tradicionals, com els patacons o les bales, obligaven a buscar companys i sortir al carrer, fomentant la socialització. Amb les joguines de plàstic, Rius detecta una evolució: “En els jocs antics, la majoria es jugaven en companyia; no podies jugar sol. Havies de sortir al carrer i buscar algú que jugués amb tu. Quan construïes la història amb les joguines comprades, aquesta socialització era menor. Ara ja podies jugar sol, inventant-te el teu relat”.
Fins a les joguines que “ho fan tot”
L’evolució del joc va continuar amb la irrupció de joguines cada vegada més sofisticades i, amb la televisió com a mitjà de promoció va canviar radicalment la manera de desitjar i jugar: “Els nens, ja no decidien què els agradava; els deien què havien de voler”, apunta rius.
A mesura que les joguines van començar a “fer-ho tot” -cotxes que es movien sols, robots que replicaven accions-, la participació activa dels infants disminuïa. “El nen ja no ha de construir ni imaginar; només l’ha de fer anar”, diu l’historiador. Això suposa que la socialització inherent als jocs tradicionals, com els patacons o les pilotes, comenci a perdre força.
En els darrers anys, la situació s’ha extremat amb l’arribada de les pantalles i les xarxes socials. “Els dispositius digitals reemplacen el joc actiu, la interacció amb altres infants i amb l’entorn immediat, i aïlla l’infant en un món on la joguina ho fa tot i el joc esdevé passiu”, alerta Rius, dient que “potser no és qüestió de comprar la joguina més sofisticada, sinó de dedicar temps i imaginació al costat dels nens, jugant amb ells”.
