D’un projecte que ja ha finalitzat en pot sorgir un altre. Ha passat i acostuma encara a passar, que d’un local d’èxit que, per motius diversos, ha de posar el punt final a l’etapa, n’apareix un de nou a un altre enclavament i amb un nom completament diferent. En la majoria dels casos, la clientela segueix el seu camí i s’acaben establint relacions directes entre els dos establiments, que indirectament estan units per molts detalls.
Després de la discoteca del Gran Casino, que gestionava el Modest Ribera i, després va tenir com a gerent el seu germà Jordi, no va trigar molt de temps en gestar-se la creació d’una de les sales de més bon record, La Nau. Va ser un projecte iniciat pel Jordi Ribera, el Fernando Borregon i el Ramon Arias i, finalment, també hi serà el mateix Modest Ribera.
“Va ser una discoteca d’un disseny molt innovador. Havíem estat a fora, a l’estranger i havien vist altres opcions, amb naus minimalistes on es veia el ciment i sortint de les moquetes”, explica el Jordi. Es volia fugir dels estereotips de l’època.
Altres particularitats van ser que es va col·locar la cabina del discjòquei al mig de la pista, de forma estratègica, i es va apostar per tenir prou barres per evitar que la clientela “anés donant voltes”. Ribera afegeix que era un espai “adequat per al ball i preparat per a concerts”.
Factor determinant
La música era un punt fonamental i, “un factor determinant”, diu, i per això, tenir discjòqueis de qualitat era “fonamental”. “Posaven música innovadora, d’importació i a la tarda era més de discoteca, però a la nit era d’avantguarda”, assenyala. Un altre matís va ser “un so molt estudiat” i un equip de música “molt bo” per arrodonir un local que va escalar de seguida la passarel·la de l’èxit.
El nom de la sala
Triar el nom va acabar sent més senzill del que es pot imaginar. Mentre s’estava confeccionant la sala, i amb la circumstància que es tractava d’una antiga nau industrial, les frases més habituals entre els socis eren “quedem a la nau” o “anem a la nau” i, com rememora Jordi Ribera “es va quedar el nom”. Va ser ideal perquè definia com era la discoteca, en una nau i era un nom curt i directe, fàcil d’entendre.
El logotip va ser cosa del seu germà Modest, que també es va incorporar al projecte. “Els dos triangles feien referència a les bigues que es veien a la nau”, assegura. Després d’un temps, La Nau va canviar de mans i va passar a la gestió del Miquel Blanco “Miquelet”. El Jordi Ribera va continuar uns anys en aquest món, primer formant part del Cerebrum i, més tard, del Chapeau en la seva segona etapa, a l’avinguda de Barcelona.
