Entrem tot just en la setmana de Carnestoltes. Les escoles ja han començat les consignes perquè els infants acudeixin cada dia de la setmana d’una manera diferent: un dia amb pijama, un altre amb un pentinat diferent, un altre amb la cara pintada... Tot plegat, fa de prèvia d’una de la setmana més poca-solta de l’any a Terrassa. La gran majoria escalfem motors ara, però per a molts d’altres, el Carnestoltes comença a l’estiu i s’allarga ben bé mig any, fins a culminar aquesta setmana.
Per a les comparses, aquesta festivitat pren forma entre finals d’agost i el mes de setembre, quan es reprenen reunions. És aleshores quan esbossen idees i s’activa una maquinària que ja no s’atura fins al febrer. “El procés, realment, no comença ni acaba mai”, resumeix Dani López, de la comparsa Carnívals, que explica que, tot just quan s’acaba una edició, ja es comença a pensar en la següent. Rives Triple Sex, per exemple, una comparsa amb 32 anys d’experiència, comença al setembre. “Ens reunim durant tres o quatre setmanes. A la segona ja comença a sortir la idea de la temàtica, a la tercera es va remodelant i ja es tanca”, explica Domènec Ferran, un dels seus organitzadors.
El temps invertit és difícil de quantificar. Les feines es reparteixen, se solapen i canvien d’intensitat segons el moment. Hi ha qui construeix carrosses, qui cus disfresses, qui prepara maquillatges, música o complements. “Hi ha un esforç enorme al darrere de cada comparsa -relata Sergi Cantón, dels Amics Monpalet-. Nosaltres hi anem de divendres a diumenge des de l’octubre, i pràcticament cada dia des del Nadal”.
Aquesta dedicació sostinguda no recau sobre tota la comparsa. Tot i que algunes agrupacions poden superar el centenar de participants, el gruix de la feina acostuma a quedar en mans de grups petits. En el cas de Rives Triple Sex, d’unes 130 persones, només entre 25 i 30 participen activament en la preparació entre vestuari i carrossa. A Amics Monpalet, aquest any la carrossa ha estat responsabilitat de només dues persones, després d’un canvi en l’organització.
Aquesta feina coral és una constant. Des de La Mascarada, entitat organitzadora del Carnestoltes, la presidenta Mireia Gabaldà ho resumeix amb una imatge clara: “Som una mica les mares i els pares de les comparses”. Una estructura que no dirigeix ni marca línies, però que acompanya, coordina i sosté un engranatge col·lectiu que funciona gràcies a la implicació voluntària de centenars de persones.
Un esforç llarg, invisible i sovint esgotador, que contrasta amb la brevetat del moment final. Però que, any rere any, es repeteix gairebé sense qüestionar-se, perquè el Carnestoltes, per a molts, és molt més que una festa. “Patim molt, perquè la nostra prioritat és que tothom gaudeixi, i ho vivim molt. Viure una comparsa des de l’organització és diferent”, apunta Dani López. Sergi Cantón hi afegeix que “és el que ens dona sentit del Carnestoltes. Val molt la pena veure, gent, famílies, amics, tots bolcats amb la teva comparsa, i que vulguin repetir”.
El dia de la veritat
Quan arriba el gran dia, la sensació és gairebé unànime: tot passa volant. Després de mesos de preparació, la rua es viu amb emoció, però també amb nervis. “Quan t’adones dius: ‘hòstia, si ja hem arribat a l’Ajuntament i ja s’ha acabat’”, explica Dani López, de la comparsa Carnívals. Per això, altres comparses com Rives Triple Sex prefereixen “anar de la meitat cap enrere de la rua, perquè, com a mínim, estàs més estona al carrer”, bromeja Domènec Ferran.
Moltes d’aquestes comparses fan “doblet” i repeteixen a l’endemà, diumenge, amb menys nervis però mateixa il·lusió: ”És el moment de respirar, gaudir i acomiadar-ho tot”, admet Dani López. En tots els casos, però, el moment final dona sentit a tot l’esforç. “Veure les famílies contentes, ballar, riure. Gent de 70 anys i nens de 4 junts… tot fa que el treball previ cobri tot el sentit del món”, explica Sergi Cantón, d’Amics Monpalet.
I si el Carnestoltes dura tan poc, per què continuar-hi dedicant mig any? Va més enllà de la festa. Hi ha qui parla de transgressió i crítica social, com a essència del Carnaval. “Són dies de disbauxa, d’alegria, de canvis... No venim a lluir-nos. Parlem de crítica social, reivindicació i destapem elements tabús”, exclama Domènec Ferran. D’altres, també posen l’accént en el procés: “La rua és culminar-ho tot, però m’encanta gaudir molt més del procés previ”, reconeix Dani Lópéz.
Quan tot s’acaba, arriba el cansament… i una certa buidor. “Acabem tristos perquè s’acaba, però evidentment celebrem. El primer que fem és fer una “birra” tots plegats”, admet Mireia Gabaldà, presidenta de la Mascarada, tot i que també “necessitem descansar, perquè acabem morts”. Les carrosses es desmunten, molts materials es llencen o es reciclen i la ciutat torna a la normalitat. Però només en aparença. Perquè, com reconeixen tots els implicats, gairebé sense adonar-se’n, el cap ja torna a ser a l’any vinent.
