És un fenomen quasi matemàtic: quan la xafogor de la tarda comença a cedir i la jornada laboral s’acaba, la terrassa de La Bodega s’omple sense treva. Són vora les vuit del vespre i ja no hi queda cap taula lliure.
De matí, quan el sol crema la façana, el ritme és fluix i obliga a tancar al migdia, però ara la tarda ho compensa tot. Pel carrer de Carrasco i Formiguera és habitual el trànsit constant de cotxes que busquen la sortida cap a l’autopista, tot i que algun despistat de la C-16 o algú atret per les ressenyes d’internet s’hi atura a fer la copa. A fora, però, el ritme habitual és un altre. Jo em demano una clara; al meu costat, el meu pare i un amic de la família de tota la vida xerren tranquil·lament. Som la imatge fidel del públic d’aquí: veïnat, ambient de casa i converses creuades entre generacions.
Un barri jove
El Roc Blanc és un dels barris més joves de Terrassa, definit per les parelles que s’hi van instal·lar a finals dels anys noranta. Per això no hi predomina la gent gran solitària a la barra, sinó les taules compartides i la canalla. Entre les cadires belluguegen, entre d’altres, les dues filles petites de la Laura i en Chechu. Amb poc més de quaranta anys, la parella fa més d’una dècada que porta el negoci.
- La clara que es va prendre el redactor d’aquest article
- Nebridi Aróztegui
La Laura és la locomotora de l’establiment, la que ho fa girar tot entre bastidors i a la barra, mentre que en Chechu n’és el rostre carismàtic: atent a les taules, proper als veïns i capaç d’anar a llençar la brossa dalt del monopatí amb qualsevol pretext.
A l’interior, el local manté l’estètica tradicional que li dona nom: fusta, taules altes i una pissarra on hi ha escrita la carta amb els morros i la carn en salsa com a plats estrella, sense concessions als fullets plastificats. Enrere queda aquell antic perfil de client ràpid de barra; ara la vida és familiar i es concentra al carrer quan el sol deixa de tocar la façana. Asseure’s a la terrassa a aquesta hora és sentir parlar de fills, de veïns i, no cal dir-ho, de la vida municipal.
- La terrassa del bar, en ple carrer de Carrasco i Formiguera
- Nebridi Aróztegui
Després d’un temps en què el Mundial ho va monopolitzar tot gràcies a la pantalla exterior, la conversa ha tornat a la política local: la percepció de brutícia, els contenidors plens o els plataners que deixen una capa groguenca sobre els cotxes i atreuen els coloms. Tampoc queden al marge les notícies més puntuals: l’execució d’una família de senglars fa uns dies al barri ha estat en boca de tothom. Molts veïns van quedar aterrats perquè en desconeixien la causa real: la prevenció per la pesta porcina. Com recorden des de la mateixa barra, “als bars molts cops parlem sense saber”.
Un cicle complert
La Laura i en Chechu admeten el cansament d’aquests onze anys i senten que ja han complert una etapa: “Hem assolit tots els nostres reptes i estem buscant-ne de nous”.
Ara, amb el local en traspàs, les taules continuen plenes a vessar. De segur que el dia que ja no hi siguin al darrere, els trobarem allà mateix, asseguts a la terrassa com una família més del barri.
