La memòria pren veu a Terrassa: fills i nets del franquisme desobeeixen el silenci

“L’horror té un cos , una forma de caminar i de mirar. Una manera de parlar i també de callar. Té una cara, un nom i un cognom. Un dia descobrim que aquesta cara i aquest nom és el del nostre pare, tiet o avi, i en molts casos aquell cognom també és el nostre.” Amb aquestes paraules de Veronica Estay, recollides a “Antología desobediente”, Loreto Urraca va obrir el seu parlament a la Nova Jazz Cava, on dilluns es va commemorar mig segle de lluita per la llibertat dins del programa “50 anys per a la Llibertat: el llarg camí per a la recuperació democràtica”.

Loreto va parlar de l’home que només havia conegut com un funcionari gris del Ministeri d’Afers Exteriors. “Soc la neta de Pedro Urraca, el “cazador de rojos”, va dir, explicant com el seu avi va formar part de l’aparell repressiu franquista a França i va col·laborar amb la Gestapo per localitzar exiliats republicans. Aquella descoberta, l’any 2008, després d’un article a El País, va sacsejar-la: el que havia estat un simple avi, silenciós i distant, s’assemblava ara a la figura d’un botxí documentat. La vergonya la va empènyer a investigar, a escriure “Entre hienas” i a divulgar la veritat amagada.

Al costat seu, Tomás Gil compartia una memòria diferent, però igualment pesada. Fill del comissari implicat en la detenció i tortura de Salvador Puig Antich, va créixer amb la violència palpable dins de casa seva. “El meu pare era el cap de la Brigada Social de Barcelona, un instrument de repressió”, explicava. Però mentre Loreto havia hagut de descobrir la història als arxius, Tomás la tenia a casa, en converses, gestos i silenci. La lectura de “Salvador Puig Antich, cas obert”, de Jordi Panyella, el va portar a trencar el silenci i condemnar públicament aquell llegat, assumint la responsabilitat moral dels descendents.

Entre la vergonya i la memòria

Els dos relats s’entrelligaven en el concepte de memòria activa. Loreto parlava del xoc i la vergonya, Tomás del canvi de paradigma que, durant la seva etapa acadèmica, li va oferir el seu professor de dret constitucional, Jordi Solé Tura: “Vaig passar de creure que el món era d’un sol color, a descobrir que en realitat estava ple de colors diferents.” Entre la descoberta tardana i la memòria directa, emergia un mateix fil: la necessitat de verbalitzar, de confrontar la història i de no permetre que el silenci es convertís en oblit.

Tomás reflexionava sobre la complexitat del passat i els matisos de la naturalesa humana: “Franco, Mussolini o Hitler podien ser excel·lents pares dins de casa, però això no obsta perquè fossin botxins. Hem d’assumir i verbalitzar aquesta contradicció.” Loreto, en canvi, narrava el procés d’investigació que la va portar a reconstruir la trajectòria del seu avi i a posar nom i rostre a qui abans només era una difosa part de la història familiar.

Moderada per Isabel Alonso, historiadora i membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítiques del Franquisme, la conversa portava el títol “Entre desobedients”, inspirat en el moviment argentí Historias Desobedientes.

Entre Loreto i Tomás, la paraula es transforma en acte de desobediència: en comptes d’oblidar, decideixen mirar de front el passat. Com deia Gil, “alguns hem optat per la dignitat, i moltíssims altres han triat el silenci, la negació dels fets i el discurs que diu que no cal remoure el passat, perquè el passat ja ha passat i cal oblidar-lo. Doncs bé, alguns no volem oblidar. No volem que en el futur es tornin a produir fets d’aquesta naturalesa.” En aquell espai, cada paraula era un acte de valentia, una resistència al negacionisme, una crida a conservar la memòria viva, perquè entendre i verbalitzar la història és l’única manera d’assegurar que no es repeteixi.

Després de la paraula, la música. En una segona part dedicada a l’esperança, la Laura Simó i l’Ignasi Terraza —premi Jazzterrasman del Festival de Jazz— van portar al piano i a la veu peces com Para la llibertat, de Serrat sobre versos de Miguel Hernández, que dona títol a tot el programa commemoratiu.

El jazz, senya d’identitat terrassenca i espai de llibertat cultural durant els anys foscos, va tornar a ser ahir aixopluc i símbol. Una primera cita d’un programa que vol recordar, repensar i celebrar el llarg camí que ens ha dut fins aquí.

Què vol dir ser desobedient?

Tomás Gil , fill de Juan Gil Mesa, comissari franquista  

“Jo crec que el primer que desobeïm és la tradició que fa creure que els fills hereten la culpa dels pares. Per què perpetuar un llinatge que reprovo només pel fet de portar un cognom concret? El que vull és tallar amb aquesta herència maleïda i dignificar els cognoms. Al meu cas, Urraca és recordat com el del “caçador de rojos”, però jo vull que també es conegui la neta que li remou la tomba i el condemna”.

 

Loreto Urraca, neta de Pedro Urraca, el “cazador de rojos”

“Ser desobedient no implica només un etiquetatge social. A l’Estat espanyol som vistos com endimoniats, i la meva família m’ha condemnat per ser considerat un suposat traïdor: “Has traït el bon nom del pare.” Vaig decidir que prevalguessin la dignitat i la veritat, costi el que costi. Defensar la dignitat d’una comunitat exigeix preservar la memòria històrica. No tot s’ha d’entendre ni justificar: hi ha coses que s’han de condemnar”.