Assistir un part no és només un acte mèdic d’alta precisió tècnica; és, per damunt de tot, un dels moments més íntims, profunds i vulnerables de l’existència humana. En una època en què la tecnologia ha colonitzat els espais sanitaris fins a fer-los semblar fàbriques d’eficiència asèptica, la mirada ha d’aturar-se en allò que no es pot mesurar amb un monitor de constants.
Aquest és el punt de partida de “Teixint vincles. Un viatge fotogràfic a través de les emocions i relacions que envolten el part i el naixement”, una exposició itinerant formada per una quinzena d’instantànies –capturades per les fotògrafes Mireia Navarro, Victòria Peñafiel i Adiva Koenigsberg als hospitals de Sant Pau, Can Ruti i el Parc Taulí– que des d’aquesta setmana i fins al setembre vesteix el vestíbul de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa. La mostra no és només una col·lecció de moments d’una bellesa plàstica colpidora, sinó una declaració de principis.
El Dr. Oriol Porta, cap del servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’HUMT, reconeix que, tot i haver assolit unes taxes de supervivència i seguretat que se situen entre les millors del món, la medicina s’ha pogut “passar de frenada” tecnificant i protocol·litzant en excés un procés vital de gran diversitat. Per a Porta, el repte actual és evitar “fer passar a tothom pel mateix carril” quan cada dona arriba amb expectatives completament diferents.
Aquesta rigidesa ha alimentat un debat social intens i sovint polaritzat al voltant de la violència obstètrica. Segons el ginecòleg, les postures extremistes –des del negacionisme d’un sector professional conservador fins a un activisme excessivament fustigador– han impedit una “reflexió moderada”. Dins d’aquest panorama, la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia es va convertir en l’única de tot l’Estat a admetre l’existència d’aquestes pràctiques per obrir pas al canvi. La idea va ser recollir aquesta inquietud i plasmar en imatges aquells valors de respecte i autonomia sobre els quals es vol treballar, partint de la premissa que, de vegades, “una fotografia diu més que mil paraules”.
La violència obstètrica
Què és, doncs, la violència dins d’una sala de parts? Per al Dr. Porta, la línia no es dibuixa en l’instrumental clínic, sinó en la qualitat del tracte humà. “La violència obstètrica és qualsevol cosa que tracti o consideri algú com un objecte en comptes d’un subjecte. Si et tracto com un objecte –com passava de vegades abans, que quan travessaves la porta del quiròfan ningú et preguntava i tothom et deia el que havies de fer–, estàs invisibilitzant la persona”. En aquest sentit, aclareix amb contundència que les accions clíniques no defineixen la violència per si mateixes: “Fer una episiotomia o una cesària no és violència obstètrica. Ho és si t’ho faig sense demanar-te permís, sense preguntar, sense informar-te i sense dir-te el perquè. És un tema d’actituds, no d’accions”.
- Equip del Servei de Ginecologia de Mútua, encapçalts pel Dr. Oriol Porta /
- NEBRIDI ARÓZTEGUI
Aquesta transformació de l’espai mèdic xoca sovint amb un món digital on impera la immediatesa i la manca de filtres clínics. Les futures mares acudeixen de vegades a les sales de part fortament influenciades per narratives de xarxes socials on “el que funciona és el que genera likes o odi”, creant relats allunyats de la realitat. El Dr. Porta exposa un cas molt il·lustratiu d’aquesta desconnexió: “Una dona de 49 anys, embarassada per fecundació in vitro amb òvuls de donant, que ha estat prenent aspirina. Al seu embaràs no hi ha hagut res de natural i, en canvi, el dia del part et demana un part completament natural”. En situacions així, l’obstetra destaca la necessitat d’aturar-se, explicar amb calma que el risc és molt més gran perquè el cos no respon igual a una edat que a una d’altra i gestionar la pressió afegida d’aconseguir un nadó perfecte i sa. Per a l’equip sanitari, la clau d’aquesta dualitat entre el desig matern i la seguretat mèdica rau en les “decisions compartides” que neixen del diàleg constant: “La clau per gestionar la dualitat entre el desig de la mare i el rigor clínic és parlar i generar confiança. Treballem en equip amb les llevadores i les infermeres per anar a l’una”.
Al capdavall, “Teixint vincles” és una invitació a recuperar la dimensió més poètica i transcendent de la professió sanitària, un recordatori dirigit no només a les futures mares, sinó a tot el teixit professional de l’hospital. “Assistir un part és una rutina molt màgica i molt misteriosa”, clou Porta amb una sensibilitat que denota dècades d’experiència. “Ha de ser un moment radicalment íntim on tu estàs allà simplement per garantir que tot acabi bé, intervenint el mínim possible. Una exposició com aquesta ajuda molt a humanitzar aquest moment. Les fotos ens recorden que les persones que en som protagonistes som humanes, tant la dona que pareix com els professionals que intentem ajudar-la”.
