En plena Guerra Civil, Terrassa va arribar a tenir moneda pròpia. Entre el 1937 i el 1938, els comerços de la ciutat acceptaven uns bitllets editats pel mateix Ajuntament que servien per comprar pa, pagar un cafè o per qualsevol altra transacció quotidiana. Aquells papers, avui convertits en peces de col·leccionista, van néixer d’una necessitat molt concreta: la manca de moneda metàl·lica provocada pel conflicte bèl·lic. Dos d’aquests exemplars originals es poden veure fins al 25 de juliol a l’exposició “Terrassa en guerra (1936-1939)”, a l’Arxiu Tobella, gràcies a la cessió de l’historiador, col·leccionista i investigador terrassenc Rafel Comes i Ezequiel.
“La moneda de la República era de plata i, quan va esclatar la guerra, la gent va començar a acaparar-la a casa perquè sabia que, guanyés qui guanyés, aquella plata continuaria tenint valor”, explica Bernat Pizà, historiador i membre del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Paral·lelament, el govern republicà va retirar part d’aquestes monedes per mantenir les reserves de metall. El resultat va ser una escassetat generalitzada de diner fraccionari que dificultava les compres més habituals. “Els bitllets van continuar circulant, però la moneda petita va deixar de fer-ho”, diu Pizà.
Davant aquesta situació, Terrassa va seguir el mateix camí que centenars de municipis de Catalunya i de la resta de la zona republicana. “Els ajuntaments es van veure obligats a editar moneda pròpia perquè faltaven diners metàl·lics”, resumeix l’historiador. Així van aparèixer els bitllets municipals, que només tenien validesa a la ciutat.
Quan i on es van imprimir?
L’Ajuntament va aprovar una primera emissió el maig del 1937 amb bitllets d’una pesseta i de 50 cèntims. Uns mesos després, al novembre, s’hi van afegir els de 10 i 15 cèntims. En total es van imprimir prop de 300.000 pessetes terrassenques. Segons documenta Rafel Comes en un article de referència publicat a la revista “Terme” l’any 1995, els bitllets es van imprimir al taller d’Arts Gràfiques Emili Garriga, al carrer de la Palla, mentre que els clixés —és a dir, les planxes d’impressió— van ser elaborats per Relleus Francino, del carrer d’Alcalá Zamora.
- NEBRIDI ARÓZTEGUI
Els bitllets incorporaven les signatures de les autoritats municipals. Els d’una pesseta i 50 cèntims anaven signats per l’alcalde Jaume Figueras; el conseller de Finances, Miquel Boada; i el dipositari Josep Sanllehí. En canvi, els de 10 i 15 cèntims, emesos posteriorment, ja portaven la signatura del nou alcalde, Samuel Morera; del nou conseller regidor de Finances, Valentí Puigdomènech; i, de nou, del dipositari Josep Sanllehí.
La vida d’aquests bitllets va estar marcada per l’evolució de la guerra. El govern de la República, immers en un procés de recentralització impulsat per l’executiu de Juan Negrín, va voler recuperar competències que els ajuntaments havien assumit durant els primers mesos del conflicte, entre elles l’emissió de moneda. Per això, el 31 de març de 1938 va ordenar la retirada de tots els bitllets locals i el retorn a una emissió monetària única.
Paper sense valor
A la pràctica, però, molts municipis van ignorar la prohibició i van continuar utilitzant els seus bitllets fins al final de la Guerra Civil. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, tant els bitllets emesos pels ajuntaments com la moneda republicana van perdre tot el seu valor. “Hi va haver gent que tenia desenes de milers de pessetes a casa i no van valer absolutament per res”, subratlla Bernat Pizà.
