Mig segle de revolta feminista a Terrassa

La memòria feminista s’ha teixit a la ciutat amb les mans, la veu i la persistència de centenars de dones que, des de la darreria del franquisme, van decidir deixar de ser invisibles. Amb l’horitzó del 50è aniversari de les històriques Jornades Catalanes de la Dona (1976) i coincidint amb el 8M, la ciutat fa valdre el seu passat reivindicatiu gràcies a l’impuls del Casal de la Dona i altres entitats feministes. No és una història de despatxos, sinó de xafar fang, de xerrades clandestines i de pancartes; una trajectòria que la presidenta del Casal, Mercè Gómez Llobregat, resumeix: “Érem les atrevides, les que vam començar a agafar el micròfon quan l’espai públic només era per als homes”. Així, la mostra “50 anys de reivindicació feminista” a l’Arxiu Històric repassa mig segle de lluita fruit del treball del Casal de la Dona, Dones Montserrat Roig, Puntaires, Dones amb Iniciativa de Can Palet, Bahá’ís, Pioneres i el servei de Polítiques de Gènere. A més, el Casal celebra 40 anys i, entre altres propostes, publicarà un llibre sobre la seva història escrit per la historiadora Teresa Rodríguez Herrerías.

Les pioneres i la lluita als barris 

L’arrel del moviment feminista terrassenc cal anar-la a buscar als barris perifèrics “d’autoconstrucció”. Eren zones mancades dels serveis més essencials, amb carrers sense asfaltar i sense escoles. Les vocalies de dones, consolidades durant els anys setanta amb l’exemple pioner de Ca n’Anglada (1976) i, posteriorment, de Sant Llorenç, van ser l’autèntic motor del canvi. "Elles anaven amb les criatures, s'enfrontaven amb la policia, amb els grisos, i ocupaven l'espai, però a l'hora d'agafar el micròfon per parlar, ho feien els homes", recorda Gómez. Aquest pas endavant no estava ben vist i les assenyalava socialment: "Una rareta, devien ser raretes aquestes", confessa sobre com les percebia el veïnat per atrevir-se a trencar el silenci domèstic i reclamar veu pròpia .“Això el PSUC no ho entenia. Les que vam muntar la Secretaria de la Dona de Comisions Obreres l’any 1978 érem de partits més a l’esquerra, trotsquistes o maoistes”, assegura.

Fartes de ser invisibles, les dones havien dit prou i s’havien organitzat. “Qui sortia a reivindicar que no hi havia escoles, llar d’infants o enllumenat eren les dones, perquè a casa calia un altre sou però no tenien on deixar les criatures”, radiografia la historiadora Teresa Rodríguez. Van ser aquestes “absolutes lluitadores”, com les defineix Rodríguez, les que, després que un tren atropellés un nen que jugava a pilota a l’avinguda del Vint-i-dos de Juliol, van aturar un comboi plantant-se al mig del traçat per exigir més protecció; i també van moure’s per reclamar les escoles públiques que faltaven a Ca n’Anglada: “Hi havia 4.000 criatures que no tenien plaça i ho van aconseguir”, recorda Teresa Rodríguez. 

Des de l’àmbit dels serveis socials, treballadores com Assumpció Tobella Amat i Rosa Estrenjer Viader van impulsar a la Maurina i Can Palet, respectivament, el projecte "Dona, surt i participa", una iniciativa clau per combatre l’aïllament domèstic. Aquesta ebullició va culminar l’any 1978 amb la primera manifestació del 8 de març a la Plaça Vella, on van intervenir les emblemàtiques “tres Magdes”: Magda Farrés Buisan (sindicalisme), Magda Agustí Cortiella (moviment veïnal) i Magda Segura Roig (política del PSUC).

Drets reproductius i inicis del Casal

El pas de la reivindicació veïnal a l’alliberament personal va topar amb el tabú de la sexualitat. Mercè Gómez recorda amb humor una de les primeres xerrades sobre la qüestió a Ca n’Anglada, l’any 1978, a càrrec d’unes ponents de Barcelona: “Nosaltres esperàvem parlar de curar el cos, de reivindicacions bàsiques... i es presenten per parlar de tallers de masturbació del clítoris! Ens vam quedar gelades. Va ser un daltabaix perquè moltes no sabien ni què era”. De fet, la realitat de moltes dones era molt més crua: l’excusa del “mal de cap” quan sentien el marit obrir la porta de casa era l’únic escut contra una sexualitat imposada.

El veritable punt d’inflexió tràgic va arribar el 1982 amb la mort de Maria Carmen Aguilar. Mentre les dones amb diners viatjaven a Londres, les classes populars s’enfrontaven a la precarietat de l’avortament clandestí: “Es va posar en mans d’una curandera a la Maurina, va entrar a l’UCI i va morir”, relata Gómez. El dolor va empènyer el Grup de Dones de Terrassa, fundat el 1980, a sortir al carrer amb el lema: “Anticonceptius per no avortar, avortament lliure per no morir”. Aquesta força col·lectiva i la necessitat de tenir un espai propi de trobada i formació van culminar el 8 de març de 1986 amb la inauguració del Casal de la Dona.

La lluita contra els abusos

A la dècada dels noranta, la violència masclista encara topava amb un sistema judicial ple de prejudicis. “Si deies ‘aquest m’ha robat’, anava a missa; si deies ‘aquest m’ha violat’, no passava res, ho havies de demostrar tu”, denuncia la presidenta del Casal. El 18 de juny de 1991, la violació d’una menor, de 16 anys, l’Ana María, i la posterior decisió del jutge de concedir la llibertat provisional sota fiança a l’agressor, va fer esclatar la indignació a la ciutat. Les feministes van exercir un activisme frontal i combatiu. “Sabíem qui era el violador. La nit abans d’anar a treballar havíem sortit a fer pintades a casa seva dient: ‘Aquí viu un violador’”, confessa Gómez. El Casal de la Dona no només va acompanyar la víctima moralment, sinó que va contactar amb la reconeguda advocada María José Varela. Malgrat que alguns magistrats encara gosaven qüestionar les agressions amb arguments com que la víctima “duia minifaldilla”, la pressió social i judicial va donar fruits i l’agressor va ser condemnat a presó per l’Audiència de Barcelona.

Fites institucionals i coeducació

L’empenta d’aquestes dones va fer el salt de les pancartes a les institucions. Terrassa va esdevenir ciutat pionera a l’Estat amb la creació el 1991 de la primera Regidoria de la Dona, encapçalada per Rosa Maria Fernández, provinent del Casal. Des de l’entitat també es va forjar l’esborrany del primer protocol d’atenció a les víctimes de violència domèstica (1998), signat definitivament el 2002. El text s’avançava anys a la legislació estatal per evitar que les dones repetissin el calvari per urgències, la comissaria i el jutjat. “Eren les úniques víctimes del món que se sentien culpables de ser-ho”, recorda Rodríguez sobre la urgència d’aquell document.

Des d’aleshores, el Casal manté una visió global, participant en la Marxa Mundial de les Dones de l’any 2000 a Nova York i Washington o amb projectes de formació política per a dones indígenes a l’Equador, sense oblidar mai les arrels. Avui, la lluita té dos grans pilars fonamentals: la recuperació de la memòria històrica, rescatant de l’oblit figures claus com Quitèria Tarragó Casellas (la primera regidora de l’Ajuntament durant la Segona República) i Teresa Torrelles Espina que la va seguir, i la coeducació, que, com conclou la historiadora Teresa Rodríguez, “va molt més enllà de l’escola mixta; és canviar el llenguatge, desmuntar estereotips, reivindicar la lluita antiracista i posar les cures al centre per fer front, d’arrel, a la violència de gènere”.

El tsunami lila

A partir del 2018, el moviment va viure un esclat als carrers. Casos com “la Manada” i el “#MeToo” van ser el detonant. Les manifestacions del 8 de març van desbordar Terrassa i van consolidar el relleu generacional del feminisme.