Mirades ocultes

Des de sempre, l’home ha sentit la necessitat de protegir-se de l’exterior i ha ideat mecanismes per salvaguardar-se dins de casa. Dels sistemes de prevenció per mirar qui truca a la porta hi ha el clàssic espiell, que deriva de la contracció “espiar a ell”. Es tracta d’una reixeta, situada al bell mig de la porta de l’habitatge, que facilita l’obertura cap a l’exterior, a través d’un mecanisme d’obturació a la banda interior de la porta i que permet guaitar qui hi ha a fora sense el perill de ser exposat i reconegut.

Al llarg de la història, l’arquitectura militar (també la civil) ha incorporat aquest recurs discret de mirada oculta, aquest ull màgic que facilita el gest de mirar sense ser mirat. A l’època medieval, en l’arquitectura de castells i masies fortificades, residència de senyors i terratinents, com el Castell de Vallparadís, es van executar un conjunt d’espitlleres (obertures allargades) a les parets emmurallades, des d’on es podia detectar quan s’acostava l’enemic i disparar les sagetes.

A la paret i al sòl

En construccions aïllades, com les masies (aquí posem com a exemple la masia de Can Colomer de la nostra ciutat), la reixeta s’incorporava a l’interior de la masia, al primer espai de l’entrada, a l’envà frontal al costat de l’escala, que donava accés al pis superior del recinte domèstic un cop travessat el vestíbul.

En viles d’arrel medieval, i en particular, en edificis sota arcades de planta baixa (per ús comercial) i primer pis (per residència), l’espiell se situava en el sòl del pis superior que sobresortia en forma de voladís del porxo. La reixeta servia per mirar qui hi havia al carrer, però també per llençar les claus al visitant si era precís. En aquest sentit, cal destacar que el municipi d’Alcalá de Henares és dels pocs si no l’únic que conserva un nucli antic d’habitatges d’aquesta tipologia amb reixetes adossades al sòl del pis superior. 

La idea d’instal·lar un espiell al sòl de l’habitatge es pot considerar “rara avis” a Catalunya. El que ha arribat fins als nostres dies per poder “espiar” des de les finestres, protegits de les vistes exteriors, són les gelosies amb volumetries generalment arrodonides, de fusta o de ferro. La manera més habitual, però és la introducció d’una reixeta a la porta, a l’altura dels ulls d’un adult, per poder entreveure qui hi ha a fora.

Peces decoratives

Els espiells més antics no tenen lent i la visió cap a l’exterior quedava minvada. Però hi havia enginy i creativitat. És a dir, que l’element complia la seva funció de guaitar i al mateix temps estètica. Aquest doble vessant d’espiell decoratiu es dona sobretot en cases del nucli antic de la ciutat, de finals del segle XIX i principis del XX, i són perdurables al llarg d’aquest darrer segle.

A casa nostra n’hem trobat en edificis residencials catalogats del centre de la ciutat, com les cases Joaquim Freixa (Raval de Montserrat, 40, Mobles Lloveras), Baltasar Gorina (Font Vella, 93, ara seu d’empreses de serveis) i Mercè Pous i Cunill (Creu Gran, 39, encara d’ús residencial) com també les cases unifamiliars dels carrers Suris, 35 i Sant Isidre, 47. Els petits visors d’aquests habitatges són, a vegades, una autèntica filigrana artística adoptant formes diverses, circular, ovalada i romboidal com una estrella. I alguns d’ells, sota la influència del moviment artístic del modernisme, contenen representacions inspirades en la natura o la mitologia. 

Un invent americà

Tot millora amb el pas del temps. Cap a principis del segle XX, el físic i òptic Robert Williams Wood, dels Estats Units, va estudiar el sistema tradicional i el va perfeccionar amb la dotació d’un petit tros de vidre o plàstic transparent en forma de lent gran angular o ull de peix, de manera que li dona una àmplia visibilitat. Williams va patentar el seu espiell l’any 1906, a partir de llavors, ja es va estendre a moltes de les noves construccions reemplaçant la reixeta clàssica sense lent per una de moderna molt més discreta però amb lent.   

Temps després, les noves tecnologies s’han encarregat de crear un sistema de seguretat més sofisticat, que ha donat com a resultat, primer la implantació dels famosos intèrfons només amb so i posteriorment les minicàmeres a les portes d’entrada, les quals permeten identificar visualment la persona i parlar amb ella, a banda de possibilitar l’enregistrament d’imatges de l’exterior de l’habitatge.

1. Castell de Vallparadís (Segle XII)

Conjunt d’espitlleres disposades en ziga-zaga practicades a l’aparell constructiu del mur est de la fortificació medieval i que formaven part del seu dispositiu defensiu. Les obertures són verticals, estretes i allargades. S’obren amb esplandit interior, de manera que permeten la visió i poder disparar des de dins, però ocultes per la mirada exterior i la penetració de qualsevol artefacte.

2. Masia Can Colomer (Carretera de Rellinars, km.1,6. Segles XVI-XVII)

Espiell foradat, situat a l’entrada de la masia, a la mateixa obra de construcció de l’envà que amaga l’escala que condueix al pis superior. Permetia mirar des de dins els espais privats familiars sense ser vist. L’element decoratiu és de forma arrodonida amb cinc petits forats circulars centrals, que semblen practicats amb anterioritat a la resta, i dos grups de quatre motius geomètrics vegetals que formen pètals de flor fent sensació de moviment.

3. Casa Joaquim Freixa (Raval de Montserrat, 40)

L’espiell de la porta d’aquesta residència de l’any 1894, d’estil historicista i de l’arquitecte Lluís Muncunill, pren forma ovalada i és de llautó de color daurat. El cos interior de l’objecte conté quatre làmines disposades en vertical, les quals deixen entreveure la part exterior del visor que s’obre des de la banda de dins de la porta de la casa. L’espiell queda coronat amb un desplegament de línies corbes que, de tant en tant, incorporen un senzill trenat de llaços, fins a comptar el nombre de sis. 

4. Casa Baltasar Gorina (Carrer de la Font Vella, 94)

En aquest habitatge modernista de l’any 1902, projectat també per l’arquitecte Muncunill, l’espiell de llautó adopta una forma rodona puntejada que podria inspirar-se en la figura d’un sol. En el centre de la reixeta, hi ha la representació de dos petits dragons alats estilitzats i entrellaçats, fent un joc de corbes molt harmònic. La tria d’aquest animal com a element decoratiu no és casual. El drac és una iconografia molt recurrent del modernisme català.

5. Casa Mercè Pous i Cunill (Creu Gran, 39)

Edifici residencial de l’any 1915, dissenyat per l’arquitecte Josep Masdeu i Puigdemasa. Aquí, l’espiell de llautó agafa forma romboidal i recorda el perfil d’una estrella. L’estil s’inspira en el model Gaudí. En el cor de la peça hi ha tres làmines perpendiculars que fan de protecció a un espai circular central calat amb una representació que evoca la natura, amb la presència d’elements vegetals que prenen forma geomètrica.

6. Casa unifamiliar (Suris, 35)

L’estil clàssic, definit com a model Lluís XVI, inspira aquest espiell de llautó decorat amb relleu i trepat. L’element està ornamentat amb motius geomètrics i vegetals. Conté un doble cercle interior amb flor al centre i quatre fulles simètriques a l’entorn. A la part superior, hi ha una doble tija trenada amb final de fulles cargolades coincidents a la part central i coronades per una petxina. A la part inferior, hi ha una doble branca en sentit ascendent a cada banda.

7. Casa unifamiliar (Sant Isidre, 47)

Espiell geomètric racionalista, de llautó, de forma rectangular, que fa joc amb el pom de la porta. Té cinc obertures horitzontals al centre i amb tres nivells rectangulars formant motllura en seqüència descendent. Es veu part de l’interior del visor. Presenta la línia ideal per a la seva funció on l’ornamentació decorativa no té cabuda.