L’accés a l’habitatge serà un dels grans protagonistes de la vaga general d’aquest 11 de novembre. La dificultat per emancipar-se, l’escalada dels preus i la necessitat de disposar d’estalvis o suport familiar per poder comprar un pis són alguns dels aspectes que centren el debat.
“Comprar-me un pis? Ni de broma”, exclama Carla Mitats, veïna de 26 anys de Les Fonts, viu actualment amb la seva parella a casa dels seus pares, després d’haver estat gairebé dos anys de lloguer a Barcelona. “Amb els preus que hi ha ara, necessites una entrada molt gran perquè la hipoteca tampoc et quedi desorbitada, i que te la puguin donar”, explica, assenyalant que “acumular estalvis així és inviable si has de pagar lloguer i assumir despeses del dia a dia”.
La seva experiència també evidencia les dificultats per trobar un habitatge. Durant sis o set mesos, ella i la seva parella van buscar pis a través de plataformes i van presentar una desena de sol·licituds, però només van aconseguir visitar-ne dos. “Era pràcticament una jungla intentar aconseguir una visita o trobar un pis que t’agradés”, recorda. La Carla, tot i tenir dia lliure l’11-N, sumarà a la vaga general.
L’Ignasi Rosell, veí del barri de Vallparadís, ha pogut comprar un habitatge aquest estiu amb 28 anys. “Tenia molt clar que volia allargar al màxim possible viure amb els meus pares per poder fer un coixí”, explica. Va poder fer-ho fins gairebé als 27 anys, una situació que reconeix que no està a l’abast de tothom. Durant l’any i mig que va viure amb la seva parella abans de comprar, van compartir pis amb terceres persones. “No vivíem en un pis sencer, sinó en una habitació. Era gran, per a dues persones, i teníem un lavabo, era una suite. Però, en lloc de pagar 1.000 euros, vam arribar a pagar 500 per aquesta habitació”, detalla.
La compra també va exigir trobar una oportunitat al mercat. Van estar entre tres i quatre mesos buscant a Terrassa, especialment a l’entorn de Mútua i el Centre, amb un pressupost d’entre 300.000 i 330.000 euros. “Teníem la sensació que hi havia molt poc producte. Gairebé vam arribar a mirar només cinc pisos i, quan vam tenir clar quin volíem, ens vam llançar. Era una bona oportunitat i no vam dubtar”.
Tot i això, reconeix que per a comprar el pis “va ser clau l’ajuda dels pares”. Rosell considera que avui dia s’afronten unes condicions molt més difícils que les dels seus progenitors: “Abans, es tenien més facilitats per poder crear un projecte de vida. Actualment, els joves no en tenim”. Per això pensa que “evidentment és complicat comprar-se un habitatge sent jove, principalment pels baixos salaris. No és que l’habitatge hagi pujat molt, que també, sinó que la vida ha pujat molt, i els sous dels joves no ho fan al mateix ritme”.
