Durant dècades, la gran por dels pares era la síndrome del niu buit: aquella tristor que envaïa la llar quan l’últim fill feia les maletes. Avui, la realitat a moltes llars de Terrassa és just la contrària. És la síndrome del niu ple. Fills de 25, 30 o fins i tot 40 anys que no han marxat mai, o que tornen amb les maletes després d’una separació o un revés econòmic. El preu de l’habitatge i la precarietat laboral són el mur principal, però, és només qüestió de diners? Hem consultat dues psicòlogues de la ciutat, la Cristina Gómez i la Nuria Urbano, per entendre què passa de portes endins quan la convivència forçada entre adults erosiona la relació.
“L’economia hi té un pes evident, però no ho explica tot”, adverteix la psicòloga Nuria Urbano. Segons l’experta, a les consultes detecten joves paralitzats per la “por a la incertesa o al fracàs”. Això passa especialment en una generació “que ha crescut amb missatges d’alta exigència i poca tolerància a l’error”, fet que, sumat a la comoditat de mantenir “un cert nivell de benestar sense assumir totes les responsabilitats adultes”, converteix el niu familiar en un refugi còmode.
En aquest punt, la Cristina Gómez fa una distinció clara entre dos tipus de perfils que conviuen sota el mateix sostre familiar. D’una banda, hi ha els “sí-sí”: “Nanos que sí que treballen i sí que estudien, que estan motivats i lluiten, però que amb un sol sou és impossible que es mantinguin”. Aquests són els que volen marxar però no poden.
D’altra banda, però, hi ha un perfil que preocupa més: els que es queden per inseguretat. “Trobem nanos amb baixa autoestima que han estat tan sobreprotegits que qualsevol problema se’ls fa una muntanya”, explica Gómez. Aquí, l’actitud dels pares acaba sent un fre: “Amb la intenció d’ajudar, paren tots els cops. I això no ajuda el fill a resoldre problemes, sinó que el fa sentir més incapaç i indefens”.
“Amb la millor de les intencions, els pares aconsegueixen el pitjor dels efectes: fent-ho tot ells, el fill se sent cada cop més incapaç”, resumeix Gómez.
El retorn a casa
El conflicte es dispara especialment quan el fill torna a casa després d’haver viscut fora (els anomenats “boomerang kids”). La dinàmica es tensa perquè, sovint, es produeix una regressió.“Els pares han d’entendre que nosaltres fem de guia mentre els fills no són autònoms”, diu Gómez, però quan un fill de 28 anys torna a casa, “no se l’ha de tractar com el nen que va ser, sinó com l’adult que és”.
El problema, segons Urbano, és que “els pares senten que el seu projecte vital queda encallat”, ja que recuperen obligacions de cuidadors que ja no volien, mentre que els fills senten “culpa, pressió o la percepció de ser controlats”.
De pares a “companys de pis”
Com es pot sobreviure a aquesta situació sense malmetre la relació familiar? Totes dues expertes coincideixen: cal canviar el xip i passar d’una relació vertical (pare-fill) a una d’horitzontal (adult-adult).
Per a Gómez, la clau és la responsabilitat compartida: “De la mateixa manera que respecto la teva vida privada i no et dic on has d’anar, tu has de tenir responsabilitats a casa. Si visquessis en un pis compartit amb amics, hauries de netejar i col·laborar. Doncs aquí, igual”. Això evita que els pares se sentin “cremats” de tenir cura dels seus propis fills adults com si encara fossin dependents.
Urbano recomana la negociació explícita: “S’ha de parlar obertament i redefinir límits. No des del retret, sinó des de l’assertivitat”. Això implica asseure’s i pactar: quins espais de privacitat hi haurà? Quina aportació econòmica o domèstica es farà? I, sobretot, marcar terminis realistes per a la futura autonomia. “Posar límits no s’ha de veure com un aspecte negatiu, sinó com una via necessària per facilitar el creixement”, conclou Urbano. Perquè, de vegades, estimar un fill adult vol dir empènyer-lo, amb amor però amb fermesa, fora del niu.
“Marxar és utòpic”
Un cas que il·lustra la barrera econòmica és el del Joel M., un graduat en Multimèdia de 22 anys que busca feina. Deixa clar que quedar-se a casa no és per por, sinó per “recursos purament”. Tot i que té el “progrés personal” de marxar com a objectiu i ha mirat preus per curiositat, reconeix que sense estabilitat l’accés a l’habitatge és inviable: “No m’he vist en la possibilitat des d’un punt de vista econòmic”, admet. A diferència de casos més conflictius, el Joel se sent afortunat perquè a casa seva “hi ha bon rotllo”. Tot i això, l’alternativa de compartir pis, que sovint es veu com la sortida natural, es topa amb la mateixa paret. “Ho hem parlat amb amics, però és més utòpic”, confessa, ja que la majoria del seu entorn es troba en la mateixa franja d’edat i la mateixa situació personal, intentant encara “trobar lloc al món laboral”.
Aquesta sensació d’impotència és compartida per altres joves egarencs consultats, que descriuen un escenari on l’emancipació en solitari és pràcticament impossible a la ciutat, per no dir prohibitiva si es plantegen la capital catalana. Per a la majoria, la decisió de quedar-se (o tornar) no respon a la falta de maduresa, sinó a una realitat tossuda on, senzillament, els números no surten.
Els consells de les psicòlogues
Per no cremar la convivència, les expertes recomanen un pacte clar: tractar el fill com un company de pis que assumeix despeses i tasques, i evitar la sobreprotecció perquè resolgui els propis problemes. La clau és comunicar-se sense retrets i, si el fre és econòmic, marcar un pla d’estalvi conjunt amb una data de sortida a l’horitzó.
