Trepitjar Mauthausen per blindar el futur: "L'horror no s'acaba al camp"

Sentir el pes de la memòria sota els peus allà on la maquinària nazi va destruir milers de vides sacseja la consciència i es converteix, en paraules de qui ho ha viscut, en “un viatge de per vida” que “realment et canvia”. Una dotzena d’estudiants dels instituts Can Roca, Montserrat Roig, Pere Viver i Torre del Palau van viatjar a Àustria entre el 8 i l’11 de maig per commemorar el 81è aniversari de l’alliberament dels camps de Mauthausen i Gusen. Aquesta expedició, impulsada per l’Amical de Mauthausen i l’Ajuntament de Terrassa, no només ha estat una lliçó d’història, sinó un descens directe a la memòria del dolor amb un objectiu clar: que el jovent egarenc prengui el relleu per conscienciar la societat i evitar que la història s’oblidi.

El viatge va arrencar a l’Ajuntament, on la regidora Montserrat Caupena els va lliurar la bandera de la ciutat amb l’encàrrec de “preservar el record”. Avui, amb les maletes desfetes i després de trepitjar els camps de concentració austríacs, els joves relaten com els murs de Mauthausen els han marcat per sempre.

Un viatge de contrastos 

L’experiència ha suposat un autèntic xoc frontal, tal com relaten els alumnes de primer de batxillerat de l’institut Montserrat Roig, la Laia Marín, l’Arnau Rodríguez i la Norma Pangusion, i de la Torre del Palau, la Jana Arandes, la Clara Paré i l’Aitana Argüeso. El motiu és la brutal dissonància de l’entorn —Mauthausen és, més enllà de tot el que evoca, un poblet a la vora del Danubi envoltat de boscos frondosos— i també el cinisme del nazisme. “Arribes i veus un paisatge idíl·lic, és primavera, però t’hi has d’imaginar milers de morts i condicions terribles”, descriu la Clara.

En la mateixa línia, la Norma confessa que tenia la sensació d’estar en “un conte de fades” que topava constantment amb la memòria de l’horror nazi. Ella fa el treball de recerca sobre el diari de la guerra civil del seu besavi que va estar a Argelers. Al xoc s’hi van afegir les dures fotografies de cossos esquelètics amuntegats i les converses amb els familiars de les víctimes que els acompanyaven amb l’Amical, com les germanes Laura i Mercedes Mesa, que buscaven conèixer millor la història del seu avi. “Vam tenir una gran connexió amb la seva història i la voluntat de tancar una etapa tan dolenta de la família”, comenta l’Arnau. Trepitjar el terreny també els ha revelat la crueltat més macabra que els llibres sovint ometen, com la visió d’aquella piscina on els oficials de les SS es divertien a pocs metres d’on es van exterminar milers de vides.

La crueltat, però, no s’acabava rere el filferro espinós. El camp se situa als afores del poble, dalt d’un turó. La professora Eva Gaudes recorda amb estupefacció la història apresa durant el viatge sobre com pagesos austríacs de l’entorn s’armaven amb escopetes per perseguir els presoners soviètics que intentaven fugir pel bosc. “Una cosa és vendre carn, fruita i altres aliments al camp i mirar cap a una altra banda, però l’altra és agafar la teva arma i anar a disparar a altres persones, l'horror no s'acaba al camp”, lamenta Gaudes, dibuixant una ombra de complicitat civil que encara avui posa la pell de gallina.

Dins del recinte gris i gèlid, hi ha altres ferides que s’han intentat silenciar. La Laia, immersa en un treball de recerca sobre l’evolució del matrimoni enfocat en el paper de la dona, va quedar petrificada en descobrir el barracó de les prostitutes. “Aquest lloc, on els presoners amb privilegis rebien el premi d’agredir sexualment les internes sota la mirada dels oficials a través d’espiells, gairebé no s’esmenta a les rutes oficials”. “Sempre es parla de com els homes van lluitar, però el paper de la dona sempre ha estat minimitzat”, denuncia la jove amb indignació, tot desmuntant el fals mite que aquelles dones gaudien de comoditats quan, en realitat, eren sotmeses a una violència inenarrable.

Una tragèdia humana

A l’institut escola Pere Viver la memòria es teixeix des de les aules de quart d’ESO, però l’impacte real va arribar en mirar directament als ulls dels familiars durant el viatge. L’Emma Duch, l’Izan Artigas i el Daniel Asencio recorden les hores d’entrevistes fetes a Àustria, on les dades dels llibres de text es van convertir en carn i ossos. L’Izan descriu l’emoció de quan la filla d’un deportat els va llegir una vella carta del seu pare: “Era molt difícil mantenir la compostura”, admet, conscient que rere cada xifra històrica hi ha una família trencada.

L’Emma corrobora aquest turment invisible que travessa generacions: “No només van ser víctimes les persones deportades, sinó també les famílies que quedaven destrossades”. “El rerefons és molt més dur del que a vegades pensem”, explica. Aquesta sensibilitat per la pèrdua la porta gravada a casa el Daniel; el seu besavi, que era mut, va ser forçat a allistar-se a la legió i a viure separat de la seva dona i la seva filla republicanes durant cinc anys.

“És un viatge molt colpidor i necessari, avui més que mai pel context polític actual”, destaca Francisco Martínez, professor del Pere Viver, que els va acompanyar. El docent agraeix el suport de l’Amical i de l’Ajuntament per fer possible una vivència que ha acabat sent intergeneracional.

La Sara Gil, l’Albert Marco i l’Aitor Moyano, estudiants de primer de batxillerat de l’institut Can Roca, també destaquen la connexió amb les famílies. L’Aitor recorda la pell de gallina en entrar a la Sala dels Noms, on hi ha inscrits els de 80.000 víctimes, i ser conscient que “el nazisme va acabar amb totes aquelles persones que tenien una vida darrere”. L’esperit de germanor es vivia intensament a les nits, quan els familiars de víctimes catalanes i de la resta de l’Estat compartien com el dolor s’havia allargat durant dècades de silenci franquista. Des del Torre del Palau, la Jana hi coincideix de ple: “No és el mateix que t’ho expliquin a classe que veure una dona plorant davant del crematori per la por de trobar la foto del seu avi”.

Mur contra l’extrema dreta i l’oblit

Aquesta immersió en el passat ha impulsat els joves a actuar contra l’ascens de l’extrema dreta. L’alumnat del Can Roca prepara, dins del seu treball de recerca, un documental sobre l’experiència del viatge i denuncia com els discursos d’odi capten el jovent a les xarxes aprofitant el desconeixement: “Si no coneixes la història, et pots empassar ideologies populistes”, adverteixen. Per la seva banda, l’equip del Torre del Palau centra el seu treball de recerca a comparar l’antisemitisme històric amb l’actualitat més recent.

Ara els toca pair l’experiència, perquè seran els encarregats de traslladar el vertigen del viatge als companys. “Hem de conscienciar que no pot tornar a passar; no poden perdre la vida tantes persones per una excusa tan ‘tonta’ com si ets jueu o no ets com jo”, conclouen el Daniel i l’Emma, i amb diferents paraules la Sara, l’Aitor, l’Arnau i la resta de joves. Ho fan amb la determinació de qui sap que, ara, la memòria d’aquell infern també depèn d’ells.

El grup va recórrer diversos espais de repressió en un viatge que es repeteix cada any amb diferents instituts. També van anar al castell de Hartheim i la casa d’Anna Pointner, on es van amagar els negatius del fotògraf de Mauthausen.

Docents: “En tots hi haurà un abans i un després”

L’experiència als camps no només ha impactat l’alumnat, sinó que ha reafirmat el compromís dels professors. Francisco Martínez, del Pere Viver, destaca que “és un viatge molt colpidor i necessari, avui més que mai pel context polític actual”. El docent fa valdre que la vivència ha estat “molt diferent de fer turisme” pel fet d’haver-la compartit amb els familiars de les víctimes. En una línia similar, l’Eva Gaudes remarca la capacitat de l’alumnat per connectar amb el patiment humà més enllà de les xifres, destacant que aquest tipus de projectes permeten als joves entendre les conseqüències reals dels discursos d’odi en la societat civil.

Per la seva banda, la Idoia Ruiz del Pere Viver i en Jordi Cunillera del Torre del Palau subratllen la importància de donar continuïtat a aquests projectes als centres. “La feina no s’acaba amb el viatge; ara el repte és que aquests joves transmetin tot el que han viscut a la resta de companys per mantenir viva la flama”, apunta Ruiz, que posa de manifest el paper de l’alumnat com a nous testimonis. “Ha estat molt enriquidor, en tots ells hi haurà un abans i un després”, conclou Cunillera.