Sobre Vicki Bernadet penja aquella etiqueta de “referent” que només acompanya sense fissures un reduït grup de persones. Ella és per a molts un exemple i una inspiració, però la responsabilitat no pesa a l’activista nomenada filla predilecta de Sant Cugat per la seva lluita contra el maltractament infantil. “Em sento una persona privilegiada i estic orgullosa de moltes coses. Entre el reconeixement personal que em va fer la Generalitat amb la Creu de Sant Jordi i ara el de Sant Cugat, són distincions que sempre reconforten. És molt emocionant el que va passar, em vaig sentir molt acollida i estimada”, confessa sobre l’acte de celebració en un ple emotiu a la seva ciutat d’adopció.
Bernadet va arribar a Valldoreix el 1998. Va ser com aterrar a un oasi on encaixaven totes les peces d’un trencaclosques esquinçat quan era petita. Des dels cinc anys i fins als disset, va ser una d’aquelles víctimes de violència sexual que queden invisibilitzades entre quatre parets que mai poden ser llar. “Durant els anys en què vaig patir abusos i situacions de violència, vaig canviar de pis i em vaig moure per tot arreu. Però no em vaig sentir mai d’enlloc. Tenia els meus problemes personals i només volia sobreviure. Fins que vaig marxar de Barcelona. Quan vaig obrir la porta de Valldoreix, em vaig enamorar d’una caseta desarranjada, però que era el meu lloc. Aquí han sigut els dies més feliços de la meva vida. Va suposar un canvi mental, el contacte amb la natura, tenir arbres i llum quan obria la porta. Algú m’hi va portar, però jo no el vaig veure”, expressa sobre com es van alinear els astres.
Aleshores, feia només un any que havia iniciat el projecte vital que porta el seu nom. I el seu segell. “Va ser un moment clau també per la fundació, que va néixer el 1997. Tota la força que m’aflorava em va servir per tirar-la endavant. Tant de bo tothom recollís allò que sembra. En el meu cas, ha passat. Tinc 71 anys i he trobat el lloc”, manifesta sobre el moment vital actual. “Arribem cada any a 15.000 persones entre formació, teràpies, consultoria... Em sento molt orgullosa de l’equip. Ho vaig començar jo, però qui ho ha tirat endavant són els treballadors. Hi ha persones que porten des del principi. Hi ha una vocació”, reivindica sobre el creixement de la iniciativa. “He estat molts anys patint, perquè vaig parlar d’abusos fa 28 anys i durant els deu primers era com parlar amb parets. Gràcies a un equip professional, amb vocació i especialitzat, hem tirat endavant”.
Actualment, la fundació compta amb seu a Barcelona i l’Aragó. “La meva funció és de representació institucional. Faig formació, divulgació a les escoles... Hi ha una directora i jo faig el que realment m’agrada fer. Els caràcters canvien amb l’edat i estic en un moment de pau. El que faig em serveix per aprendre. He parlat amb tantíssima gent que m’han donat un punt de saviesa en el tema que em permet transmetre-ho en cada xerrada o conferència”. Un dels eixos del treball de Bernadet i l’organització és la prevenció i la sensibilització perquè se’n pugui parlar sense tabús. A més, col·labora i treballa amb organitzacions i institucions públiques i privades i pren part en la creació de protocols i propostes legislatives.
Coneixedora de la tasca al sector, creu que “la societat està preparada per canviar la mirada respecte als abusos, però l’hem d’ajudar”. Bernadet manté l’esperit de lluita, l’inconformisme i la determinació que la van dur a crear l’espai. “Hi ha traumes que marquen molt una persona, durant molt temps. Però vaig tenir [dubta] una sort. Em vaig emprenyar molt amb com es tractaven. Eren invisibles. Era decebedor. La gent et deia: no hi pensis. Però això no va així i vaig agafar tota aquesta ràbia, ganes i necessitat personal per a engegar-ho”. L’acte de nomenament va homenatjar la seva trajectòria, la feina que fa la fundació i l’ajut desinteressat a les víctimes. Una breu conversa amb ella serveix per entendre la magnitud d’una figura a qui la responsabilitat de ser referent ha suposat un motor per canviar la vida a molta gent.
