Publicitat
Cultura i Espectacles

Sacristán emociona

Publicitat

Noranta minuts d’emoció continguda que van esclatar en una cascada d’aplaudiments intensos i espectadors dempeus. Això és el que va passar quan el reconegut actor José Sacristán va acabar la representació de “Señora de rojo sobre fondo gris”, de Miguel Delibes, en el Teatre Principal, aquest dissabte. El moment compartit va ser un gran regal per dos motius. Primer, perquè per molts de nosaltres era la primera vegada que gaudíem de la presència del treball de Sacristán en viu i segon perquè vàrem confirmar que és un actor excel•lent, capaç de fer tots els registres sense cap fissura.

Sacristàn va agrair la calidesa del públic, que anés al teatre i que donés suport a la cultura. I es va acomiadar dient que l’obra és un homenatge a la memòria de Miguel Delibes i a la seva esposa, Ángeles de Castro. L’actor va marxar cap als bastidors. Els llums de la sala es van encendre i nosaltres vàrem sortir a poc a poc com mana el protocol de la Covid. I en aquesta sortida lenta cap al carrer, ens acompanyava encara la veu de Sacristán sobre la magnífica poesia de Delibes.

Perquè “Señora de rojo sobre fondo gris” és un text de prosa però carregat de molta poesia. És una obra que parla d’un artista, Nicolás, que va deixar de pintar d’ençà que va morir la seva dona, de nom Ana. El pintor ho explica al seu públic el perquè ha estat incapaç de crear a partir que s’ha quedat sol. I aquest perquè li serveix per evocar la figura de la seva dona com a mare i esposa, i també com era i que feia a l’entorn familiar més quotidià. Com era amb els amics, en societat…

Publicitat

Una pèrdua no superada
L’’obra està tan ben escrita que, a penes, es perd el fil. Ho està perquè el relat està en mans d’un gran escriptor, però a més perquè és un text personal molt sentit. Delibes va perdre la seva dona, Ángeles de Castro, quan tenia sols 48 anys. L’escriptor va quedar sumit en una profunda tristesa. Tant és així que Delibes va trigar 17 anys, des de 1974, any que va morir De Castro, fins a 1991 a publicar “Señora de rojo sobre fondo gris”. Sacristán, que ja havia pres contacte amb la literatura de Delibes a través de “La guerra de nuestros antepasados”, va decidir a 81 anys (ara en fa dos) el repte de fer aquesta obra que, a més, és el seu primer monòleg sobre l’escenari. Cap ensurt. Tot el contrari. Sacristán, que està al cim de la seva carrera, broda el relat. I dèiem que ho broda com si fos una pura filigrana perquè imprimeix el to i el ritme just a cada paraula, a cada frase, i també el gest i la mirada. El seu personatge de narrador en la veu de Nicolás/Delibes desfà el record de la seva dona, Ana, donant-li una visibilitat absoluta.

Nicolás admet de totes totes que no ha pogut ni ha sabut fer front a la pèrdua de la seva companya de viatge qui per a ell representava l’equilibri que necessitava per fer camí. I afegeix: “la seva sola presència alleujava la recança de viure”. Un pensament en veu alta afalagador per la seva estimada perquè denota que aquesta gran “senyora de vermell” desprenia lluminositat al seu voltant a cada instant. “Estàvem junts i això era suficient Quan va marxar, encara ho vaig veure més clar. Aquelles sobretaules sense paraules, aquelles mirades sense projectes, sense esperar grans coses de la vida, senzillament la felicitat”.

Sacristán en fa d’aquesta obra un homenatge a Delibes i a la seva dona que commou, perquè ho fa des del realisme més pròxim, amb tota naturalitat i generositat, sense caure en el dramatisme perquè sí. Un encert també l’escenografia, on aquest pintor en solitud, vestit amb jersei vermell, retorna a la sala d’estar de la casa de color gris (com si el temps s’hagués aturat) i cada moble que acaricia és un pretext per recordar una mirada o una conversa o una situació. Fins que, a la fi, descobreix el quadre pintant de la va dona per a nosaltres.

Publicitat
Sacristán emociona
To Top