Chopin va escriure a Mallorca el “Preludi de la gota d’aigua” i escoltant Joan Vives sembla fàcil percebre aquest lleuger picament, i també sentir com “La truita” salta, riu amunt, en un lied de Schubert, per no aturar-nos gaire en els moviments de “La pastoral” de Beethoven, quan es desperten “alegres sentiments en l’arribada al camp”, per exemple, i no parlem de les múltiples tempestats del mestre de Bonn, i de Mozart, i de Rossini. Amb Joan Vives, locutor de Catalunya Música, músic, divulgador, sembla fàcil discernir com la pluja i el sol d’Edvar Grieg es colen en les partitures. Perquè Vives divulga passió. Ho va fer aquest dilluns a la tarda a la conferència organitzada per l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 a la 13a edició del Festival d’Estiu Seu d’Ègara.
“Els quatre elements: música inspirada en la natura” era el títol de la ponència, pronunciada per Vives a la Biblioteca Central de Terrassa (BCT) amb el suport musical quant tocava. Primer, el divulgador va repassar les disquisicions filosòfiques sobre la matèria (arkhé) en l’antiga Grècia, quan Pitàgores “va intentar entendre com es fa el so”; quan Empèdocles, al segle IV abans de Crist, va postular que tot en l’univers està compost per la combinació de terra, aigua, aire i foc; quan Hipòcrates “va agafar aquesta idea i la va portar als quatre humors de les persones, quatre temperaments”.
- Joan Vives, aquest dilluns a la BCT
- Lluís Clotet
Vives va recórrer de manera succinta la música medieval, encara subjecta a limitacions i a la incapacitat “de retratar el que es veu en el text” i es va dedicar, ara sí, a analitzar la relació entre la natura i la composició a partir del segle XV. La xerrada es va convertir aviat en un catàleg de frescor d’anècdotes i de reivindicacions de noms sobre els quals la gran història ha passat de puntetes. És el cas de Mateu Fletxa el Vell (Prades, 1481– monestir de Poblet, 1553), autor d’unes “Ensaladas” nadalenques en les quals Jesús tirava “aigua al foc”, al·legoria de l’arribada del Redemptor per apagar el pecat.
La temptació dels ocells
De l’aigua a l’aire, amb els ocells voletejant per paisatges sonors. Perquè els ocells “són musicalment molt temptadors”, segons Vives. El francès Clément Janequin (1485 – 1558), que va inspirar part de l’obra de Fletxa, es va entregar a les “ocellades” i, com va dir el divulgador, “li va trobar el gust al rossinyol”.
El barroc, elèctric, va donar molt de si. Joan Vives va destacar les aportacions de Marin Marais (1656-1728), compositor francès , intèrpret de viola de gamba, i les seves composicions en les quals l’ús de caixes de fusta amb pedres a dins simulava l’aparell de trons d’una tempesta. Va haver-hi un francès, François Couperin, conegut com “el Chopin del clavecí”, que va compondre una peça titulada “El rossinyol enamorat”.
Monteverdi va fixar el zèfir, vent suau de ponent, a madrigals. Vivaldi no podia faltar a la conferència de Vives. “Espereu Vivaldi, oi?”, va preguntar el músic abans de parlar del geni del barroc, de les “Quatre estacions”, amb l’escolta de peces amb tempesta, sí, però sobre tot amb ocells de primavera i d’estiu, la tórtora, i aquesta pluja lenta d’hivern representada en pizzicato de violins. Va haver-hi temps per a Antoni Lliteras i aquell foc que s’escolta en “Els elements” per mostrar una al·legoria de l’Espanya en guerra (la de successió). I, per descomptat, per a Haydn “i les seves aparicions elegants de la natura”. I per a aquest oboè que en Beethoven representa una guatlla. I per a Pau Casals i el seu “Cant dels ocells”.
