Disposats a destruir qualsevol màxima estereotipada sobre l’avorriment del cant coral, el Cor UPC de Terrassa i el Coro PoliEtnico de Torí, agermanats entre si en intercanvis, cadascun en el seu estil, i al final junts en l’escenari, van deixar clara la bellesa de la polifonia i, el que s’ha dit, el seu allunyament del sopor. I no era tasca fàcil tenint en compte el canvi de programa, que implicava començar amb l’obra “Stabat Mater”, i això és cosa de gran cas. El tercer concert (i penúltim) del quart Festival Internacional de Cant Coral Ciutat de Terrassa va omplir l’Auditori d’emocions diverses, adaptacions singulars i brins d’alegria que suraven en l’ambient d’una tarda amb tempesta prèvia.
Aquest dissabte passat era dissabte d’alertes. Hi havia diluviat abans del concert i les condicions meteorològiques van restar una mica del públic previst, però els que hi van anar van donar per ben emprada la inversió. Va obrir el recital doble el Cor UPC de Terrassa, format l’any 1990, integrat per professors, alumnes i personal no docent de la universitat i dirigit per l’animosa Alicia Prieto.
UPC
- Moment de l`actuació del Cor UPC de Terrassa
- Lluís Clotet
La seva aposta era forta: “Stabat mater”, la monumental (per portentosa) obra de Karl Jenkins, un homenatge a la polifonia religiosa des de posicionaments contemporanis, un viatge musical que els 29 cantaires (amb Montse Giné al piano i Joan Ignasi Liébanas a la percussió) van oferir sense fissures, estructurat en set dels fragments de l’obra: “Cantus lacrimosus”, “Sancta mater”, “And the mother did weep”, “Virgo virginum” “Ave verum”, “Fac, ut portem Christi mortem” i “Paradisi gloria”. Dues de les peces, “Ave verum” i “Fac, ut portem Christi mortem”, les va cantar una versió reduïda del cor, el Cor Petit, amb mitja dotzena de cantaires (tres veus masculines, tres femenines). I després, tots junts de nou, el cor universitari es va lliurar al “Paradisi gloria”, un cant amb fons musical reiteratiu, amb polifonia progressiva; un tribut majestuós a la tensió que es converteix en fibra de les sensacions.
Una jungla
Després d’aquest aplom emocional, com una brisa que tendeix a espessir-se, va arribar una mena de vendaval italià. Les noies i els nois del Coro PoliEtnico de Torí van deixar clares les seves intencions en la primera aparició, quan van irrompre en l’escenari interpretant, en gestos i en sons, els animals d’una jungla. Acabat l’esvalot, tots als seus llocs, espetegant els dits, implicant el públic en aquesta tasca realitzada per simular la pluja, mentre colpejaven la tarima amb els peus per simular els trons. I així, els 24 nois i les 22 noies del cor torinès, dirigit per Giuseppe Crea, van iniciar el seu concert amb “Tres cantos nativos dos indios krao”, cançó tradicional del Brasil, amb arranjament de Marcus Leite.
El que va arribar després va ser una successió de peces en un ventall sorprenent, des de “Kantauri”, de Josu Elberdin, fins a “Baba yetu”, passant per “Soon and will be done”, de William Levi Dawson, “Better is one day” de Matt Redman o “London Grammar”, o una cançó tradicional de Tanzània amb arranjaments de Edwardi Kabuka-Amezaliwa.
Els torinesos, plens de gràcia juvenil esperonada pel seu director, van demostrar de quina manera el sedàs de la polifonia pot presentar cançons de diversos estils, transformant-les sense que perdin atractiu o, fins i tot, millorant-les. També el Cor PoliEtnico té la seva reducció a cor petit (18 persones), en aquest cas Il Sedicetto, sota la direcció de Matteo Gentile, que el dissabte va cantar “Fair phyllis” (John Farmer, 1570-1601), “Mi dismentei di me” (Andrea Venturini, 1959) i “E si fussi pisci” (Luciano Berio (1925-2003).
- Giuseppe Crea, dirigint el Coro PoliEtnico de Torí
- Lluís Clotet
Sedicetto i el Cor UPC, amb “If ye love me” (Thomas Tallis, 1505-1585) i “Madrigal mikado” (Arthur Sullivan, 1842-1900), van exposar junts la bestreta de l’adeu, que tots, torinesos i terrassencs, 75 cantaires en total, van projectar amb “Rosa amarela” (Heitor Villa-Lobos, 1887-1959) i “Il camellio i il dromedario” (Ferruccio Spinetti, 1970). Actuaven com si haguessin cantat sempre junts per demostrar que la polifonia no té per què ser avorrida.
Més recitals
Hores abans, a la Seu d’Ègara, ja ho havia demostrat el Grand Choir of Óbudai Árpád High School de Budapest amb interpretacions de composicions d’autors com Béla Bartók, Lajos Bardós, Zoltán Kodály, Ferenc Farkas o Miklós Kocsár, un recorregut per la música hongaresa i altres procedències que va acabar fent ballar el públic aquest divendres passat.
I, de ben segur, ho demostraran el 23 de juliol, dimecres, a l’Auditori (19.30 hores) els 70 cantants del World Youth Choir (Cor Jove Mundial), una selecció de veus originàries de 36 països que serà la protagonista de l’últim concert del quart Festival Internacional de Cant Coral Ciutat de Terrassa.
