Publicitat
Opinió

Pregar per les vocacions

Publicitat

JOSEP ÀNGEL SAIZ MENESES, arquebisbe electe de Sevilla i administrador diocesà de Terrassa

Diumenge passat vàrem celebrar la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, i vaig tenir el goig d’ordenar tres nous diaques al servei de la diòcesi, formats en el nostre seminari diocesà.

Això m’ha portat a la memòria una conversa recent. Fa poc vaig estar administrant el sagrament de la confirmació en una parròquia de la nostra diòcesi i el pare d’un dels nous confirmats em va acompanyar a casa després de la celebració. Pel camí em va explicar que té tres fills i que cada dia resa amb la seva esposa demanant al Senyor que en cridi almenys un d’ells per al camí del sacerdoci. Li vaig respondre que feia molt bé, que una vocació sacerdotal en una família és un do de Déu.

També vàrem recordar en la conversa alguns principis generals: que la vocació és iniciativa de Déu, que tota persona que arriba a aquest món té una vocació, la seva; que cadascú ha de descobrir la pròpia vocació i seguir-la, perquè no es tracta d’omplir els seminaris i noviciats sinó d’ajudar cada persona a descobrir el seu propi camí; que pròpiament no hi ha crisi de vocació, perquè Déu segueix cridant, sinó un problema de sordesa, de dificultat de percebre la crida, ja sigui pels sorolls exteriors o per la dispersió interior, i que cal ajudar i acompanyar els infants i els joves a madurar en la vida cristiana.

Però allò que em va quedar més gravat va ser la il·lusió d’uns pares per tenir un fill sacerdot i resar perquè el Senyor els concedeixi aquesta gràcia. No tinc cap dubte que la principal activitat de la pastoral vocacional de l’Església és la pregària, ja que reconeixem que les vocacions són do de Déu i així li ho demanem. Quan el papa Sant Pau VI va instituir la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, va subratllar que l’Església no és la font de les vocacions, sinó que la seva tasca fonamental és pregar per les vocacions, com a do de Déu que són. Cal impulsar els fidels a tenir la humilitat, la confiança i la valentia de pregar amb insistència per les vocacions, d’invocar Déu perquè ens enviï sacerdots que puguin servir les nostres comunitats.

La pastoral vocacional és un element unificador de la pastoral general perquè ajuda cada persona a descobrir la crida de Déu i a donar-hi una resposta, per trobar el seu lloc en l’Església i en el món. És per això que ha d’estar en relació amb totes les altres dimensions de la pastoral. Per això cal una fecunda col·laboració amb l’àmbit juvenil i amb les famílies, de tal manera que els pares siguin els primers educadors vocacionals. És necessari implicar totes les realitats de la diòcesi: parròquies, comunitats, delegacions, grups, moviments i tots els membres de la comunitat diocesana.

Publicitat

Per dur a terme tot aquest treball difícil i apassionant és imprescindible l’assistència de sacerdots que acompanyin personalment i en grups vocacionals els infants i joves que mostrin signes de vocació.

També cal treballar a fons el sentit de pertinença a l’Església. No poden sorgir vocacions allí on no es viu un esperit autènticament eclesial. D’aquesta forma, cal integrar els joves a la parròquia, als moviments i a la vida de la diòcesi, i promoure activitats d’apostolat juvenil i associacions de joves.

El papa Francesc en el seu missatge per a aquesta jornada recordava i posava com a exemple la figura de sant Josep, i suggeria tres paraules clau per a la vocació: somni, servei i fidelitat. Exhorta a fer de Déu el somni de les nostres vides, per servir-lo en els germans que ens han estat confiats, mitjançant una fidelitat que ja esdevé un testimoni, en una època marcada per opcions passatgeres i emocions que s’esvaeixen sense deixar record. Que sant Josep, custodi de les vocacions, ens acompanyi un cop més amb cor de pare.

Publicitat
To Top