"New Balance" (Rosa Cristina Sayeras)

A tu, papa, perquè sense ser-hi, ets ben present. A tu, mama, perquè t’admiro de manera infinita.

Jordi i Montse, per ser-hi sempre junts.

Aparentment podia semblar un calçat esportiu normal. No ho era i n’estava convençuda. Quan li vaig preguntar a la mama si podia quedar-me aquelles vambes que havia trobat en una bossa al garatge, es va quedar perplexa, però no ho va dubtar: “Et van bé? Si et van bé, segur que et correspon fer-les servir a tu”, em va deixar caure amb un somriure agredolç. Així va ser com aquell divendres quatre de setembre de 2015, mentre buscava algun objecte perdut entre el merder del garatge, vaig trobar unes New Balance blaves i blanques que ràpidament em vaig apropiar.

Decisió presa. Sí, em semblava una causa adequada. Aquelles esportives em servirien per córrer, explorar i conèixer tots els camins i corriols que envoltaven Llampaies. Ni gimnasos, ni Barcelona, ni Terrassa; es quedaven a Llampaies per acompanyar-me en les corregudes dels caps de setmana.

Esgarrinxada del teixit reixat
Avui m’ha fet somriure la mare que celebrava la brutícia a la roba dels seus fills en senyal d’aventura i diversió, la que victorejava l’invent del pedaç com a remei de qualsevol pantaló esparracat conseqüència d’una caiguda i la mateixa que felicitava els dos petits exploradors sobre rodes que identificaven l’inici de la posta de sol com a senyal de tornar a casa.

Però no, no m’ha fet gràcia el cartell groc d’un quilòmetre més enllà avisant de possibles màquines treballant, pedres volant o branques i arbres caient. No, no m’ha fet gràcia l’excavadora, ni el senyal amb lletra petita indicant que això suposava desforestació. Que la vida de poble no s’acabi mai, si us plau!

Però... sort que encara estava a mig camí i em quedava el Suzuki perseguint-me (visca la imaginació de pel·lícula que m’acompanya al mig del bosc), el cant incansable d’uns centenars o milers (qui sap!?) de gripaus darrere la bòbila (visca, s’acosta el bon temps!) i les moltes bifurcacions que m’he trobat (celebro la quantitat d’opcions que la natura em brinda cada vegada que trio perdre’m per aquests camins).

I sí, així arribo a casa, alegre i carregada d’energia! En mirar avall, descobreixo una nova esgarrinxada a la sabata, que s’encarregarà d’immortalitzar l’aventura d’avui i fer-me-la reviure entre somriures.

Que no s’acabin les sortides a córrer amb cels rogencs desenllaçant-les.

Tinció natural de marró fosc
Sortia pensant que trobaria el camí, “per què no, Rosa? Si no hi ha més remei, sempre pots tornar enrere”, em vaig dir a mi mateixa. Feia uns dies el meu germà m’havia donat indicacions de com arribar a Calabuig i tornar sense passar pel mateix camí. Volia explorar-ho. El dia abans havia plogut, i per la quantitat de fang que en pocs metres portava enganxada a la sola, diria que havia plogut força. L’inici del recorregut va ser senzill, ja l’havia fet en altres ocasions, però mai l’havia allargat tant. Deixant de banda els quilos de més que sentia que arrossegava a les vambes, l’anada fins a Calabuig va ser prou exitosa. Aquí començava el moment de concentració, a Sant Miquel de Terrades ni tan sols hi havia anat amb cotxe. Tenia clar que Llampaies quedava més o menys davant meu, i sort, perquè el revolt imaginat en l’explicació del meu germà no coincidia amb cap dels que em trobava. Tot i el cansament dels dos quilos de fang extres durant més de sis quilòmetres, se’m va despertar la vena aventurera. Aquella que em porta a l’essència de la nena que vaig ser, on ni la brutícia, ni les bardisses posen fre al descobriment de noves rutes. Vaig començar a traçar la línia més recta que vaig poder. Vaig travessar camps que m’enfonsaven fins al turmell, corriols embardissats responsables d’alguna esgarrinxada a la cama, camins desemparats amb plantes remullades que m’arribaven al maluc, fins que de sobte, vaig reconèixer la gasolinera d’Orriols i ho vaig veure tot clar.

Enfonsant les sabates en un cossi ple d’aigua tèbia, somreia pensant que aquell color marronós ja no marxaria del tot. Nou segell per a les meves New Balance.

Estripada a l’empenya dreta
Enormes. Els porcs senglars que m’he trobat al costat de la riera en direcció a Viladesens eren gegantins. Res a veure amb els porcs senglars gairebé domesticats de Collserola. Tant m’ha sorprès la sorollosa esbandida que han protagonitzat que no he vist el tronc entravessat a terra just davant meu. Tant m’ha captivat la seva mida i m’ha sorprès la seva actitud espantadissa que em sembla que encara els veig enfilar-se marge amunt amb un coet al cul. Pobres, segurament descansaven relaxats pensant que estaven en un racó desproveït de figures humanes.

El recorregut ha estat maco: he acompanyat la riera en el tram més allunyat del poble, m’he sentit formiga al costat dels pollancres altíssims del costat de l’antiga carbonera del poble i he passat de visita pel Gorg Blau i la Font de la Roca Ploradora. Ara bé, no ha estat fins que he arribat a casa que, tot traient-me l’esportiva i reconeixent la nova estripada a l’empenya dreta, m’he adonat que aquells tres enormes mamífers havien mantingut el meu pensament distret tota la correguda.

Forat a la punta dreta
Disposo d’una hora abans que es pongui el sol, en tinc prou. Surto a córrer. Saludo els oncles i els veïns, pujo el carrer de sortida del poble i travesso la GI-623. M’adono que recordo el número de la carretera arrel de la trucada al cent dotze per avisar d’un incendi darrere la gasolinera d’Orriols fa uns anys. Continuo corrents, percebent la protesta de les cames queixant-se que he perdut el ritme i la rutina d’esport. “Has de tornar-hi”, em dic a mi mateixa. Veig un espàrrec.

Continuo corrents i m’endinso en les olors del bosc.

Un altre espàrrec.

M’encanten els caps de setmana perquè canvio l’anar amb compte amb els cotxes per l’anar amb compte amb els sots del camí, substitueixo les palmeres de la Barceloneta pels pins alts i secs i distingeixo la pudor que deixa en passar UN sol cotxe (que estranyament circula per aquest camí) en lloc dels centenars que dia a dia em creuo a la ciutat.

Un altre espàrrec
“Sí, Rosa, pots fer les dues coses, córrer i recollir-los”. Agafo aire, el sento pur, fa olor de bosc i continuo corrents. Una bassa, la salto. Em trobo pensant en l’Emili Boix aterrant al peu del Montseny. M’ha agradat “El mestre” i el continuo assaborint malgrat haver-lo acabat fa dies.

Sense perdre el ritme m’enfilo al marge i arreplego l’espàrrec que volia passar desapercebut entre esbarzers.
Em dirigeixo a Calabuig fixant-me en els trencalls de la dreta. Vull canviar la ruta i enganxar el camí que fa una estona m’ha ensenyat el meu germà.

Un espàrrec, un altre, un altre... “No, Rosa, has sortit a córrer! Agafa només aquells que et vénen de pas, els que et permetin seguir el ritme”, em convenço, i continuo corrent.

Caram! Quants trencalls m’han passat tantes vegades desapercebuts! Així que quan en un hi trobo un espàrrec em decideixo a girar. “Si tots els camins porten a Roma, a males arribaré a Roma per tornar a Llampaies”, em dic i continuo corrent. En realitat no estic tan perduda, Calabuig l’he deixada a l’esquena, Vilaür em deu quedar un pel enrere, a l’esquerra, Camallera recta endavant i Llampaies recta un xic a la dreta.

Quins espàrrecs més tendres! Es nota que per aquests camins s’hi perd poca gent avui en dia. Continuo corrent... Un salt, un espàrrec, un altre, corro, una bassa, un corriol de bicicleta... “Ai Rosa, que t’estàs embolicant”. Sí, vés a saber on sóc, però arribo a un terreny tancat, envoltat pel bosc. Enmig de la verdor, crec que tinc una norma no escrita que em diu que “si no s’ha de fer fosc i ningú no t’espera, no pots tornar pel camí que has vingut, és massa avorrit”, així que em toca endinsar-me pel bosc verge. Afluixo el ritme, branca, esbarzer, tronc caigut, bassa camuflada, molsa, molta molsa i espàrrecs alts fins a la cintura.

“Realment no, per aquí no hi passa gairebé ningú!”. Continuo corrent fins que el propi bosc m’obliga a caminar. Veig un camp sense sembrar, “si no està sembrat, el pots trepitjar, i si ho està, has d’anar pel marge”, recordo que em deia l’avi. He de baixar un marge per arribar-hi. “Què coi, si de petita podies esparracar pantalons, per què ara no?”, em llanço marge avall i no, no passa res, tret d’un petit forat a la punta dreta de la sabata. Continuo corrent.

Agraeixo infinitament haver crescut en un poble, haver-me endinsat en boscos sense por, haver-me perdut i decidir travessar qualsevol obstacle en una sola direcció per trobar alguna cosa coneguda, haver arribat a taula en resposta al so d’un xiulet, haver-me quedat amb les botes enganxada en un camp després d’un dia plujós caçant cargols...
La mà esquerra se m’està adormint fent força per aguantar el que ja comença a ser un grapat d’espàrrecs. Procuro que el braç esquerre no es balancegi amb el vaivé del córrer, vull que arribin sans i estalvis a casa. “La primera truita d’espàrrecs de l’any”, penso.

Comença a caure el sol i es nota en la temperatura. Quan amb la mà dreta m’acosto el mocador al nas, noto que fa olor d’espàrrecs. No m’ho penso, sense aturar el ritme frego la mà en el pròxim arbust de romaní i continuo corrents. “Mmm..., aquesta olor sí que és bona”, em dic tornant-me a olorar la mà dreta, aquesta vegada intensament.

De camp en camp percebo el que crec que és el camí per on hauria d’anar. Veig un marge per arribar-hi, però amb certa recança m’adono que ja no sóc aquell secall d’ossos que es colava per qualsevol foradet. “Tan se val, més estona corrent, més esport, més salut”, em dic a mi mateixa mentre alternativament faig més volta.

Més espàrrecs
Arribo al camí! I sí, allò és la xemeneia de la bòbila. Continuo corrent, recordant el curs de coursera on parlaven de la importància de l’esport per fomentar la creativitat. Faig una mirada enrere i m’adono de la barreja de pensaments en una sola correguda. Somric i continuo corrent.

Decideixo enfilar-me a l’últim marge, on trobaré espàrrecs abans de travessar la GI-623. N’agafo un, “ets l’últim del dia”, li dic. Continuo corrent per l’entrada, ara de baixada, del poble.

Arribo a casa veient els últims rajos de sol. Això és desconnexió.

Aquest és un tastet de com les he gaudit. No sé si te’n recordes, el juliol de 2000 et vas comprar unes vambes que no vas arribar mai a estrenar. No tinc ni la més mínima idea de com han passat desapercebudes al garatge durant quinze anys, però em va fer molta il·lusió trobar-les el setembre de 2015 i esprémer-les fins a dia d’avui. Què et sembla, papa? Les he desgastat descobrint corriols que possiblement tu controlaves amb els ulls tancats de petit.

On siguis papa, t’estimo.