Tinc dos papes

L‘aprovació a Espanya, l’any 2005, de la llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe també va obrir la porta a l’assoliment d’un altre dret llargament reclamat pel col·lectiu LGTBi: que parelles formades per dos homes o per dues dones poguessin adoptar legalment de forma conjunta.

Fins aleshores, una de les dreceres que les parelles del mateix sexe (en especial, les configurades per dos homes) havien trobat per tenir fills en comú, era que un dels membres de la parella adoptés un infant per si sol. En aquest cas, encara que el cuidessin i l’eduquessin els dos, només un d’ells n’era el pare a efectes legals.

Tretze anys després que Espanya fos el tercer país del món en regular el matrimoni entre dos homes o entre dues dones (només per darrere dels Països Baixos i Bèlgica), els models de família s’han diversificat molt. D’aquesta manera, la celebració del Dia del Pare, dimarts vinent, 19 de març, no serà ben bé igual a totes les cases. En algunes llars de Terrassa mateix, la festa tindrà, veritablement, una doble raó de ser. És el cas, per exemple, d’aquelles famílies en què hi hagi fills o filles que tinguin un “papa” i un “papi” a qui poder oferir un regal.

Un camí dificultós
En el reportatge d’aquesta setmana del Gent DT hem volgut, precisament, acostar-nos a l’experiència de parelles homosexuals que, com en Carles i en Jacint; el Marçal i en Quim; o el Xavi i en Toni han volgut ser pares. Aquesta decisió significa, sovint, emprendre un camí en què calen força dosis de paciència fins a veure complert el desig de la paternitat. L’adopció conjunta és la via més habitual per arribar a canviar bolquers un dia, tot i que en aquest cas les parelles homosexuals es troben amb una limitació afegida: només dos dels països amb els quals treballa l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) accepten que els destinataris finals dels infants siguin parelles del mateix sexe. Són el Brasil i Mèxic.

Si bé una altra finestra s’obre més enllà de l’adopció: la gestació subrogada, els anomenats “ventres de lloguer”, no legalitzada a Espanya, però sí en altres països.