Adeu al mític bar Infierno: "Plorarem, però ens ho hem passat molt bé"

Han celebrat tots els aniversaris de l'Infierno en el local menys un, el primer, a principis de 1989, i va ser per una incidència domèstica. "Quan vam obrim la porta, el bar estava inundat", rememora Rafa Aguilera Casado. Deixem-ho estar, van pensar, i després dels primers tràmits van decidir seguir endavant amb la celebració, una mica més reduïda, això sí, "al 6", un altre temple del heavy rock de l'època. "No érem rivals, sinó amics", afegeix el Rafa. Perquè el heavy, al contrari del que molts pensen, abunda en la companyonia sota les jupes i les samarretes negres. El vent del temps, no obstant això, va arrencant les branques del passat de cabell llarg. Tanca les seves portes el bar Infierno, el santuari metàl·lic de Terrassa, referència al Vallès Occidental i a tot el país.

Aquest diumenge, 20 de setembre, a partir de les 12 hores, hi haurà festa de regust amarg en el número 67 del carrer del Tibibado, a les Arenes, amb un programa de concerts que ni el Rafa ni el seu germà Tony, els responsables i fundadors de la sala, coneixen amb detall, perquè la seva llarga cort d'amics s'està encarregant de muntar la sessió amb altes dosis de sorpresa.

Els inicis

A finals dels 1980, els germans Aguilera ja havien participat en l'organització d'esdeveniments rockers, com un concert de Barricada "i mogudes a Navarcles, una acampada heavy amb molta gent en els terrenys d'un amic", explica el Rafa.

Van tirar pel dret i es van reptar: "Muntem un bar heavy?". Endavant. I van començar a buscar locals de les dimensions que consideraven adequades per muntar també concerts, i van trobar-ne un al carrer del Tibidabo. No estava buit. Era la seu de la Peña Bética, que marxava d'allà. "Ens el vam quedar, però vam haver d'assumir alguns compromisos de la penya que ja estaven pactats", recorda el Rafa amb un somriure que s'aproxima a la riallada. Els germans van atendre des de la barra sessions de ball flamenc "i una comunió".

Quan van marxar els penyistes verd-i-blancs, el Rafa i el Tony van agafar un carretó i van visitar un ferroveller per aconseguir els primers utensilis d'atrezzo relacionats amb l'estètica del heavy mètal: cadenes, llums, mobiliari divers. La sala Infierno va obrir les seves portes el 13 de gener de 1988 i a poc a poc va anar poblant les seves parets amb relíquies que en els últims dies, i en els pròxims, els germans Aguilera estan oferint a socis, amics, clients i simpatitzants. Vendran unes quantes "a preu simbòlic", es quedaran unes altres, donaran unes altres. Aquest infern benèvol de les Arenes té no menys de 100 objectes d'exposició: guitarres signades per Barón Rojo i Medina Azahara, dedicatòries de bandes i artistes com UDO, Kreator, Slayer, Tierra Santa o Doro.

Hi ha baquetes de Legion i Tommy Aldridge, entrades de concerts, un vestit oficial de Stryper. "Para nuestros colegas del bar Infierno", es pot llegir en una dedicatòria de la formació Obús, els músics de la qual han visitat el bar. També ho ha fet la gent de Mago de Oz. Kutxi, líder de Marea, llueix samarretes del bar terrassenc.

"No tenim espai per quedar-nos-ho tot", explica el Rafa. El que no està en venda ni serà objecte de donació serà la mena d'altar amb imatges de Carmela, la mare dels Aguilera, "la millor", i quatre persones molt especials ja traspassades: Jose, Chicho (membre dels Mojinos Escozíos), Rosa (dona del Tony) i el recordat Karlitros, que fos integrant de Nekrofilia. El seu baix el va signar Rosendo Mercado. Aquí hi és, en una vitrina del local. Els Mojinos, assidus de l'Infierno, disposen de la seva pròpia vitrina de records, inclosos uns tangues i una jaqueta vestida per "el Sevilla", líder de la banda i amic dels Aguilera. Hi ha fotos de gent de l'Infierno amb els membres de la banda Iron Maiden.

L'Infierno es va refundar el 2011 com a associació cultural, passant a dir-se Infierno AB/CD, i compta amb 500 socis, 15 dels quals col·laboradors actius. L'entitat posseeix el conegut maletí utilitzat en la pel·lícula "La gran mentida del rock'n'roll", i el cartell de "Los berberechos", tot plegat cortesia dels Mojinos.

"El Sevilla" acaba de telefonar al Rafa. "Després parlarem amb més tranquil·litat", diu el cofundador de l'Infierno. Poc ha canviat aquí dins des del gener del 1988. Sí que s'hi han dut a terme diverses "rentades de cara". La barra segueix el mateix lloc però no passa el mateix amb la càrrega d'anys i els nous temps: "La normativa exigeix molts canvis que no podem assumir. Ens exigeixen limitadors de so, amb els quals un bar heavy perd la seva essència. I tampoc queden moltes forces ja. No tenim 20 anys".

"El Sevilla" ha dedicat a l'Infierno un emotiu vídeo a xarxes socials: "Dins no sols queden les estones passades i grandíssims records, sinó també l'amistat amb Rafa, Antonio i tot el seu cercle. El nostre cor sempre tindrà un trosset, una part simbòlica i significativa, dedicada a l'Infierno"

Empalmaven les nits dels dissabtes amb les tardes dels diumenges i, quan arribaven al bar, es trobaven amb una cua de nois esperant al carrer. "I a les 21 hores, marxaven per agafar l'últim tren. No hem tingut cap moguda greu en 38 anys. Nosaltres tanquem mentre uns altres que col·leccionen incidents continuen oberts. Aquest és l'Infierno dels bons, de la bona gent", diu el Rafa

El Rafa té 61 anys. El Tony en farà 65 en uns mesos. "La família i els amics han estat la clau perquè això tirés endavant. Ens emocionen moltes de les mostres d'afecte que estem rebent. T'adones que alguna cosa has fet bé", comenta el Rafa. Què sentirà dilluns? "Plorarem. Hem travessat moments durs, per descomptat, però ens ho hem passat molt bé, de luxe, ben envoltats. No em penedeixo de res, ni tan sols de tancar". 

"El Sevilla" ha dedicat a l'Infierno un emotiu vídeo a xarxes socials: "Dins no sols queden les estones passades i grandíssims records, sinó també l'amistat amb Rafa, Antonio i tot el seu cercle. El nostre cor sempre tindrà un trosset, una part simbòlica i significativa, dedicada a l'Infierno".

Aquest diumenge tanca el santuari del heavy. A la "La canción más triste", Robe cantava: "He llorado tanto. Y he llorado tan adentro. He llorado tanto, tanto, que he apagado hasta el infierno".