Cabanes i Bach-Esteve, noms propis de l'escultura local del segle XX

En el seu moment, intentant definir l´art terrassenc dels segles XIX i XX ja vaig apuntar una nova denominació, paral·lela a la ja consolidada de l´Escola del Paisatgisme Terrassenc, l´Escola d´Escultors Locals.

En aquesta escola, a la pertanyerien com a figures destacades Cèsar Cabanes i Ferran Bach-Esteve, tindríem alguns denominadors comuns, la seva procedència forana, encara que un cop assentats a la ciutat ells varen crear les seves pròpies escoles, i la doble dedicació a la creació artística i a la pedagogia. I en quan a l´estil, malgrat la voluntat de buscar la renovació artística, es palesa la pervivència de l´estil realista. Varen viure un difícil context social i artístic i l'aïllament de les avantguardes culturals europees provocat pel règim franquista. Malgrat tot l´obra de tots dos té un marcat caràcter i una professionalitat indiscutibles. Tant un com l´altre varen imprimir a la seva obra una gran personalitat i un magistral domini de les tècniques escultòriques.

Cabanes té una vida artística llarga i intensa, el seu estil el podríem definir com eclèctic, abans de la guerra civil, impregnat en les seves formes per un cert noucentisme, però al mateix temps amb una simbologia modernista i en la etapa de desprès de la guerra es forneix d´un potent realisme.

Bach-Esteve, és en primer lloc un gran productor d´obra artística, com a bon classicista estilísticament, també el podem emparentar amb el noucentisme, però posteriorment cercant noves formes i materials aconsegueix una abstracció essencial, fins i tot mística i molt personal. A Terrassa es conserva un patrimoni escultòric públic força quantiós, a les façanes, a les places i sobretot al Cementiri Municipal i el més destacable, el magnífic grup escultòric d´Enric Monjo del presbiteri de la catedral del Sant Esperit.