Portes que fan història

Entrar i sortir per una porta és un dels fets quotidians que repetim més vegades a la nostra vida. Però potser mai hem pensat com són i a què responen aquests elements que sovint les flanquegen. Les formen a partir del buit en el mur on estan encastades, el llindar, els muntants o brancals, les fulles, els picadors, i en general els elements que les ornamenten. La porta exterior és la carta de presentació de l'edifici i, com la mateixa arquitectura, s'ha transformat al llarg de la història seguint corrents funcionals i artístics.

Formen part de la història de l'art català les magnífiques portalades esculpides romàniques, les de les grans catedrals gòtiques i barroques, les entrades dels palaus i les cases senyorials, fins i tot les grans cases pairals. D'aquest passat brillant se'n conserva l'esperit, i les noves construccions, fruit de la revolució industrial i el creixement de les ciutats, ens regalen portes del modernisme i també algunes tendències arquitectòniques posteriors al llarg del segle XX.

Encara que tenim constància arqueològica de l'existència en el nostre territori de portes des del període ibèric, a Terrassa, com en molts altres llocs, les més antigues que conservem són les romàniques que formen part de les esglésies a les quals sempre han donat accés i la que es troba a una alçada considerable a la Torre del Palau.

A partir d'aquí i feta l'excepció de la Capella del Convent de Sant Francesc, del segle XVI, i les masies del nostre entorn, el gruix de portes que encara podem veure passejant per la nostra ciutat són les que pertanyen a la gran expansió de Terrassa en el període industrial dels segles XIX i XX. En aquest assaig d'evolució i sistematització de les nostres portes i portals ens hem adonat de la inexistència d'estudis específics d'aquest ric patrimoni local, encara que en la tria cronològica que hem fet, totes, menys dues, estan protegides juntament amb els seus edificis.