Infidelitats fora de joc

El públic que va assistir aquest dilluns a l’espectacle de teatre de Festa Major de La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT) va constatar la gran sort de tenir unes actrius i uns actors que ho donen tot sobre l’escenari i que han arribat a la maduresa amb un nivell d’excel·lència. En aquest cas ens referim a Emma Vilarasau i Jordi Bosch –parella també en la vida real– i a Jordi Martínez. Els dos primers van encapçalar l’obra que si va representar, “La cabra o Qui és Sylvia”, d’Edward Albee, un text que parla d’infidelitats fora de joc i que provoca, com és d’esperar, reaccions de tota mena. L’equip artístic, que es completa amb el jove Roger Vilà, va defensar el text d’Albee amb una professionalitat exquisida i el públic ho va agrair. Acabada la funció, actriu i actors van rebre els aplaudiments dels espectadors. Van entrar i sortir tres o quatre vegades perquè el treball interpretatiu fet s’ho mereixia i ho van fer emocionats perquè per a ells la funció de Terrassa era l’última i amb ella acomiadaven els personatges que els han acompanyat des del passat mes de novembre quan van fer l’estrena a Barcelona. Vida resolta  L’obra d’Albee és atrevida perquè planteja una situació fora de joc que ens arriba com a monstruosa. La història ens presenta a Martin, un arquitecte de prestigi que acaba de guanyar el Premi Pitzker d’Arquitectura (un guardó equiparable al Nobel). Martin gaudeix i comparteix els seus èxits al costat de la seva esposa, Stevie, i el seu fill, Billy. Tot sembla que va sobre rodes, però Martin amaga un secret que l’obsessiona i el tortura i que sent que ho ha d’explicar a algú. Es confessarà davant del seu millor amic, Ross, un famós periodista, aprofitant l’avinentesa que li ha de fer una entrevista amb motiu del premi que li han concedit. La conversa, en la que descobrirem el fet tant absurd com horrorós, té el segell de confidencial, però, és clar, Ross no se’n pot estar de dir-li a l’Stevie. Ho farà a través d’una carta poques hores després. L’ambient de confort que es respirava a casa d’aquest matrimoni de classe alta amb idees progres se’n va en orris en un instant. Perquè una cosa és revelar una infidelitat i l’altra és que aquest nou amor tingui relació amb un animal, concretament una cabra. L’Stevie, és clar, pensa primer que és una broma de mal gust, però quan s’adona que va de debò es puja per les parets. “In extremis” L’obra d’Albee planteja una situació “in extremis” com a pretext per obrir el debat sobre els límits del que pot ser capaç de pensar, fabular, de sentir, de fer un ésser humà. La situació destapa la capsa de trons i ho fa d’una manera que no deixa respir. La reacció de la Stevie brinda un llarg monòleg que no té pèrdua. Vilarasau/Stevie ho dóna tot en manifestar la seva reacció anímica que passa per una espiral d’ironia fins a l’enuig, la repugnància i la còlera amb tots els matisos possibles. Ho expressa amb una sinceritat que commou. Mentre que Bosch/Martin se sent cada vegada més petit aguantant el xàfec, donant-li la raó i buscant respostes a què li passa. Bosch es va enfonsant de mica en mica en un pou de solitud difícil de sortir-ne. La situació, però havia de tenir un desenllaç i en aquest cas Albee opta per una sortida violenta i sinistre. La història és desagadable, fosca i adversa, però el “tour de force” que ofereixen els dos protagonistes és esplèndid.