El dol de l’oreneta

L’oreneta. Dissabte, 3 juny, 2023 La Factoria Cultural de Terrassa Autor: Guillem clua. Direcció: Josep maria mestres. Intèrprets: Emma vilarasau i Dafnis Balduz Un bon dramaturg, Guillem Clua, una bona història, “L’oreneta”, i una parella d’actors excel·lents: Emma Vilarasau (no necessita presentació) i Dafnis Balduz. Les tres condicions es donen i sumen en aquesta obra que va pujar a l’escenari de LaFACT el passat divendres i que va aconseguir aixecar el públic de la cadira. Vilarasau, la gran actriu de casa nostra, es va acomiadar emocionada i el públic li va correspondre i va felicitar el treball interpretatiu d’ambdós amb una allau d’aplaudiments. “L’oreneta” s’inicia amb la trobada d’una professora de música, Amèlia, i un jove, Ramon, que la visita per demanar-li que el prepari per cantar una cançó que porta el títol de l’obra. La petició, però només serà una excusa per descobrir que la mestra i el nou alumne tenen uns vincles més forts dels que es preveia. La història escrita per Guillem Clua (Barcelona, 1973) s’inspira en l’atemptat terrorista de signe islamista que va tenir lloc en un local LGTBI d’Orlando l’any 2016 i que va comportar la mort de 49 persones que van ser assassinades de manera indiscriminada. Clua va escriure la peça i, per aquelles coses de la vida, es va estrenar primer a l’estranger. La primera plaça va ser Londres, després París i Nova York. I, finalment a Madrid, amb Carmen Maura, i després a Barcelona (2022), amb Emma Vilarasau. “L’oreneta” aborda el tema de la identitat sexual amb molta sensibilitat. Els dos protagonistes, la professora de música, Amèlia, i el seu nou alumne, Ramon, acaben per descobrir que estan units pel passat per la pèrdua de la persona que tots dos van estimar. Ella, com a mare, i ell, com a parella.

La importància del diàleg

El final del relat és previsible, però no té gaire importància que ho sigui. El que compta en aquesta trobada és el diàleg, el que es diu i com es diu, i com les paraules, amb el seu so i to, marquen el ritme i el canvi de registre. Al començament veiem una Amèlia que es mostra desagradable, tancada i esquerpa, fins al punt de rebutjar el nou alumne perquè el veu incapaç de cantar la cançó que ha d’interpretar en homenatge a la seva mare morta. Però la conversa va obrint indicis que el Ramon no està allà per preparar una cançó sinó per explicar-li que va mantenir una relació sentimental amb el seu fill i que va morir al seu costat en l’atemptat del local d’Orlando. De fet, el Ramon es va salvar perquè el fill de l’Amèlia el va protegir. I mentre es va revelant tot el passat, l’Amèlia va canviant de mirada, de to i gest fins a arribar a emfatitzar amb el jove Ramon i assumir que el seu fill no va morir en un accident fortuït com ella es creia i volia creure. L’obra ens ofereix moments de diàlegs brillants, d’un estira-i-arronsa sense respir, que ens enganxa i ens deixa clavats a la cadira. Vilarasau, amb una carrera professional reconeguda i sòlida com a actriu, passa de ser una persona distant a ser pròxima amb una naturalitat que commou. I Balduz no es queda enrere i aconsegueix, subtilment, portar-la cap al seu espai d’interès i fer que tot aflori per acabar compartint el dol d’aquella persona que van estimar. I, a la fi, tots dos ja poden preparar la cançó perquè han trencat el silenci i han expressat tot el que sentien. Tots dos s’han alliberat i deixaran que “L’oreneta” emprengui el vol sense el pes de la remor del passat.