L’espectacle que representa dissabte, “Relleus”, és el “primer plat”. I posteriorment, al llarg de 2024, crearà i estrenarà “el segon plat”. En aquest primer àpat, el públic aprendrà a fer una recepta amb una dona, la Montse Abad Noguera. “I mentrestant, anirem compartint històries”, avança Gómez. És una experiència en escena.
Formes part d’una generació que reivindica les àvies, com l’obra “Iaia”, la darrera exposició del Corralito... Sí, però per defecte, m’hi vaig trobar. Quan el confinament per la covid-19, vaig anar a viure a casa de la meva àvia (que als eu torn, estava a una residència). Així que em vaig trobar envoltat de tots els seus estris i de tota la seva història. I vaig començar a cuinar a la seva cuina i els seus plats, com ara les “migas” castellanes. Després neix el TikTok de “Per sucar-hi pa”, amb vídeos per aprendre a fer receptes (i més tard d’Instagram). I s’ha anat creant una comunitat. Finalment, ha sorgit el projecte “Relleus”.
Fins que no vas anar a casa de la teva àvia, abans no tenies aquesta consciència de memòria gastronòmica? Jo no la tenia. Perquè no hi havia pensat. Hi ha una etapa de la vida en què veus com els avis es moren. I penses: “Uau, no he après a fer l’arròs”. Si l’has après a fer, el podràs cuinar i et podràs retrobar amb aquesta persona. Però si no, que és el que em va passar a mi... Doncs penses: “Si l’hagués demanat abans...”. És molt senzill. I fent un plat et pots retrobar amb aquella persona. I no me n’havia adonat. Així que quan me’n vaig adonar, és el que vaig intentar explicar a “Relleus”: que és important preservar el llegat gastronòmic familiar.
I el contrari? Automatismes (de cuina o sociològics) que tens i que te n’adones reprodueixes inconscientment de la teva àvia? Coses que feia ella... Crec que no massa, però perquè no m’hi fixava, segurament, en com cuinava.
“La memòria gastronòmica de Terrassa es manté en el fet d’anar a plaça i conversar”
Aquesta reivindicació de cuinar a casa és una crítica implícita a anar molt de restaurants? A veure: jo no puc estar cada dia fent fricandó. Entre setmana és més fàcil uns cigrons. Però amb la colla d’amics, sí que ens reunim i cuinem, i és molt maco. També anem de vegades a restaurants i a bars. Però l’experiència de reunir-te a casa d’algú, per cuinar un plat llarg, de tres hores d’elaboració, fa que es converteixi en oci.
I és una mica antisistema! Perquè atures el temps, quan avui en dia justament ens falten les hores... Clar! Bé, en comptes d’anar a fer birres al bar, doncs vas a fer una “Kitchen Party”: Poses música i fas les birres mentre cuines. I surten converses xules, sobre experimentar en la cuina. Es comunalitza la cassola.
https://www.diarideterrassa.com/cultura-ocio/2023/05/02/pau-gomez-titk-tok/
Creus que Terrassa té una memòria gastronòmica cuidada, més enllà del dàcar i el Viandox? Sí, i està al voltant d’anar a plaça. Tenim dos mercats en actiu: el del Triomf i el de la Independència. Jo he après a anar al mercat i a demanar a les paradistes com es fa aquesta recepta. A part de la mongeta del ganxet i el cardinal, i vas allà, de cop i volta t’adones que hi ha la tradició d’anar a plaça i cuinar amb aliments de la comarca. I des de sempre!
No hi deu haver gaires clients de la teva edat! Alguns joves ho estem recuperant. I cada cop més, perquè ara estem en el moment de buscar el producte de quilòmetre zero, ecològic... I on trobes això és als mercats municipals. I a més a més, allà hi trobaràs persones que t’expliquen coses. Als mercats hi ha món molt interessants.
“És imporant que cadascú preservi el llegat gastronòmic de la seva família”
Al mercat ara hi ha carn de Kobe. Als restaurants, tàrtars, tatakis, tòfona... Estem homogeneïtzant el nostre gust culinari? Mmm... No hi tinc clar. Cada cop mengem més tipus d’ingredients, perquè venen de fora. Però els ingredients de sempre hi segueixen sent presents, tot i que no els fem servir. Qui fa un sofregit? Podríem fer una enquesta. I total: és oli, ceba, tomàquet i vi ranci.
El món es divideix entre els que cuinen fent un sofregit i els que no? Ha, ha, ha! Podria ser, de manera simbòlica. Fer un sofregit és tenir temps (tot i que Maria Nicolau digui que no, que en 20 minuts el tens fet). Però sí que separa a qui l’interessa i a qui no. Per exemple, hi ha una generació -com la dels meus pares- en la que hi ha un buit, perquè els avis no van voler que la dona entrés a la cuina, sinó que anés a estudiar a la universitat i no ser mestresses de casa. I, per tant, no s’ha transmès la cuina. Almenys, en el cas de la meva família. Així que hem desaprès a cuinar. I mengem més per tràmit.
