Per primera vegada, Terrassa acollirà obres de la col·lecció del MACBA amb una exposició que arriba a la Sala Muncunill mitjançant la itinerància oferta per la Diputació. “I, de sobte, l’atzar. Incerteses, destins i casualitats en la Col·lecció MACBA” s’obrirà el 10 d’abril i romandrà a la Sala Muncunill fins al 14 de juny. A més de Terrassa, en són o seran receptors, entre el 2025 i el 2028, Badalona, Granollers, Manresa, Martorell, Mataró, Ripollet, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú.
“Az-zahr era un joc de daus popular a al-Àndalus i en altres regions islàmiques a l’edat mitjana. Sembla que el seu nom, que significa la flor en àrab, feia referència a la flor de tarongina que hi havia dibuixada en una de les cares dels daus. El joc consistia a tirar els daus i veure si sortia la cara marcada amb az-zahr”, explica Claudia Elies, comissària. “Partint d’una noció tan complexa com és l’atzar, aquesta exposició es planteja transitar per tot allò que atribuïm a la casualitat, al destí o a la incertesa, tot allò que sembla fruit de la contingència”, afegeix.
L’exposició arriba a la Sala Muncunill mitjançant la itinerància oferta per la Diputació
La instal·lació proposa una mirada sobre el concepte d’atzar des de diferents perspectives, des de la irrupció d’un fet abrupte, inesperat, incontrolable, que ens resulta aliè. En aquesta revelació s’inclouen “Ruixat de lletres”, obra realitzada per Joan Brossa l’any 1994, o “Wind”, creació de 1968 de Joan Jonas. També “Fanafafa Veribú” (1950), de Joan Ponç. La relació d’autors es completa amb Luz Broto, Joana Cera, Teresa Margolles, Martin Llavaneras, Fina Miralles, Joan Ponç, Sergio Prego, Enrique Ramírez, Allan Sekula i Oriol Vilanova.
"I, de sobte, l'atzar" s’obrirà el 10 d’abril i romandrà a la Sala Muncunill fins al 14 de juny
Partint de l’arrel comuna, el joc de l’atzar, “les peces que es despleguen a l’exposició ens obren a una aproximació que pretén indagar i estendre’s a tres nocions vinculades a l’atzar: incertesa, destí i casualitat”, diu la comissària de l'exposició. S’hi acosten des d’un discurs no lineal “on tots els conceptes es van hibridant, trepitjant i contaminant d’una manera gairebé simultània”. A la mostra no trobem “un inici ni un final, ni tampoc un recorregut determinat propi”. Totes les peces i els conceptes “comparteixen aquest principi comú, de la mateixa manera que també comparteixen alguns dels matisos que les allunyen”.
- La mostra s`exhibirà a diverses localitats de la província de Barcelona
- Jordi Bardajil - Diba
El que és imprecís
La incertesa s’aproxima a l’atzar des del dubte, el que és imprecís, indeterminat. Al darrere s’hi amaga “una certa voluntat de control, de voler domar el curs dels esdeveniments”. Un incert que s’entreveu en l’arlequí que pinta Joan Ponç o en la voluntat per intervenir el curs de l’aigua de Luz Broto. “El trobem també en el castell que Joana Cera prova de reconstruir després d’haver-se enfonsat i en l’escultura de Martin Llavaneras sobre la força incontrolable de l’atmosfera”, subratlla Elies.
Claudia Elies és la comissària d’una mostra sobre el que és imprecís, incontrolable, aliè
La idea del destí, en canvi, apel·la “a una força sobrehumana” que identifiquem en el film d’Enrique Ramírez. El trobem també “en la fortuïtat d’una bala invocada per les fotografies de Teresa Margolles i en els retrats d’Allan Sekula, que remeten al destí dels combatents d’una guerra”. I, per últim, la deriva de la casualitat ens apropa a la probabilitat. Ho escenifiquen les peces de Joan Jonas i Fina Miralles; o les postals d’Oriol Vilanova, quan apareixen en mercats de vell. També s’aproximen a la noció de casualitat Sergio Prego i Joan Brossa quan apel·len al joc i a la força provant d’alterar un resultat probable en accions com ara saltar o escriure.
