El Col·lectiu Negu, forjat a l’ESCAC, aterra als cinemes

Hi va haver un temps que tot “cultureta” que es preciés havia de formar part d’un col·lectiu. Els Setge Jutges, per la nova cançó. El Mussol, de fotògrafs a Terrassa. Els artistes plàstics del grup Gallot, a Sabadell. Els literats bascos d’Ez dok hamairu. Aquells dies semblaven haver passat... Fins que va arribar notícies a la redacció de l’obra d’un nou grup batejat com Col·lectiu Negu... I format a Terrassa! “Clar, som la generació d’estudiants que va entrar a l’ESCAC al setembre de 2017”, explica Adrià Roca. “Des de primer que hem anat a classe junts. I a mesura que avançava el temps, fent amistat”. És a partir de 3r curs que comencen a rodar sengles curtmetratges, “Erroitz” i “Uhara”. I per Treball Final de Grau (TFG), comencen amb la història de “Negu hurbilak”. “També havia de ser un curt. Però clar, ens vam anar engrescant i les dimensions van créixer”, reconeix. El col·lectiu del film està format, ara mateix, per més d'una desena de persones procedents de l'ESCAC la majoria. Així comença el rodatge del film, que s’ha fet a Nafarroa. “I clar, entre que el presentes a festivals, doncs vam pensar que l’autoria que feia més justícia al film era signar-la en col·lectiu”, explica Roca. Una dimensió comunitària del procés de creació. “Prefereixo mil cops més fer-ho així, amb els teus amics, que no pas portar jo tot sol la batuta”, reconeix.

La batalla pel relat

I el resultat? “Negu hurbilak”, un film que narra la vivència d’una jove “iheslari” abertzale, traduïble com “exiliada”, en el marc dels darrers anys del conflicte basc. “Ens movem en les ruïnes del que ha estat el conflicte, sobre els silencis , la incapacitat per parlar en la que viu la societat basca”, explica Roca. “No expliquem tant el conflicte polític, si no com travessa a cada persona”. Per això, no hi ha grans artificis, ni escenes de violència o persecucions. “Anem més a mostrar una violència silenciada”. El film s’estrena demà a la sala Zumzeig de Barcelona, així com d’altres de Madrid i, per descomptat, d’Euskadi i Nafarroa (22 sales en total). Per ara, ha guanyat dos premis internacionals, però no ha suscitat la polèmica de cap associació de víctimes. “Sabem que era possible, però fem un cine lent. No té la mateixa volada ni viralitat que el documental de Jordi Évole”, conclou.