I què en fem, de les ruïnes industrials?

És sabut que Terrassa podria considerar-se la Manchester catalana. I que el Vallès va ser un territori feroçment industrialitzat. Tanmateix, no és el melic industrial del món. O millor dir, d’Europa. Tots els països són plens de vestigis industrials, sosté l’artista visual Jorge Conde. De fet, ell mateix ha fet una recerca en la darrera dècada; en torn de 140 espais industrials, arreu de 73 ciutats de 17 països d’Europa occidental, els quals han estat recuperats majoritàriament per a nous equipaments culturals. El resultat és el fotollibre “Who owns the past?”, que Conde va presentar ahir al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), juntament amb el seu director Jaume Perarnau. De fet, aquest llibre ha estat editat amb motiu de l’exposició “Ruïnes que (no) veus”, que es pot visitar al mateix museu fins aquest diumenge 29 de setembre. Les fotografies (moltes de les quals incloses en el nou fotollibre) es mostren a l’espai de les antigues carboneres, potser un dels vestigis més originals del conjunt industrial del Vapor Aymerich, Amat i Jover. De fet, aquesta exposició es va inaugurar amb motiu del Festival Àlbum 2024, a l’abril. Probablement, amb el tancament de la mostra fotogràfica, es clou també la darrera de les exhibicions que l’Àlbum tenia actives arreu de la ciutat.

Reflexió europea

Uns darrers dies, doncs, no només per observar artísticament una fotografia, sinó participar del debat sobre la transformació de les ruïnes postindustrials. “Això no és només un arxiu visual, és una invitació a reflexionar sobre com hem de recuperar la memòria industrial europea”, enraona Jorge Conde. De fet, fins ara hi ha hagut molts de casos de transformacions. “Algunes intervencions han estat respectuoses, mentre que d’altres han estat un absolut desastre: bàsicament, fan un nou edifici, enganxat a alguna paret industrial”, afegeix l’artista visual. Encara més: Conde afegeix què -sovint- les transformacions són tan excessives que “és una llàstima”. Això acaba implicant que de vegades es puguin veure les ruïnes. Però d’altres vegades no. I només per la forma en que es transformen els espais, si no també per la mirada humana.

Perill de gentrificació

I és que l’exposició “Ruïnes que (no) veus” tenia per objectiu rastrejar la memòria d’aquestes modificacions de la fisonomia del territori; alhora que generaven oportunitats, però també tensions i irradiacions de tota mena. Es tractava de zones urbanes i periurbanes on -amb millor o pitjor fortuna-, han sorgit iniciatives socioculturals diverses. A més d’abordar fenòmens com la gentrificació, l’especulació exacerbada, la guetificació i la dispersió social, el fotollibre proposa una reflexió sobre el paper de la institució cultural en la construcció dels relats històrics, així com en la recuperació de la memòria i l’anàlisi crítica del model de desenvolupament nascut de la Revolució Industrial i del sistema econòmic-productiu colonial europeu.

El fotollibre, al MNACTEC

El llibre incorpora textos comissarials de Begoña Torres (directora del Museo Lázaro Galdiano de Madrid) i de David Armengol (director artístic de la Capella a Barcelona”. Es poden aconseguir exemplars al mateix museu ubicat a la Rambla d’Ègara.