Lucia Fumero (Barcelona, 1991) puja demà a l’escenari acompanyada per Martín Leiton al contrabaix i Juan Rodríguez Berbín a la bateria.
El teu disc es diu “Folklore”, que és un estil bastant ridiculitzat històricament, sobretot en cercles “culturetes” i urbanites... Ho trobo molt curiós! No ets la primera persona que em comenta aquesta idea de la connotació pejorativa sobre la idea del folklore. I jo mai ho havia sentit, ni m’ho havia plantejat ni havia estat al meu cap, que signifiqués que és com “de poble”.
I per tu, que és? Per a mi, folklore són els costums parlats, els balls, els jocs... Poden ser tant d’un poble, com d’una família o una ciutat. No està vinculat a res de poble. Per a mi, és una definició per englobar coses: el folklore argentí, el llatinoamericà... Que et permet englobar en format gran o petit. Permet lectures diferents.
Has passat uns mesos previs fent investigació de camp? Ha estat una investigació de manera natural i volguda, però no pas mental. O sigui, no m’he posat de cop i volta a estudiar a la biblioteca. Aquesta és la meva visió de la música i per això li dic folklore. És la visió que no ofereixo al món. I que pot conviure amb altres visions, no és incompatible. Pot conviure amb el contrari, això seria guai.
Com es va creant la teva visió? Sempre he sentit músiques de llocs diferents. El meu pare és argentí, la meva mare és suïssa. Però molts amics catalans de tota la vida estan fent el mateix. Crec que és per internet: ara arribem més lluny, a més informació, a més estils de música... I tot a un clic del telèfon mòbil. És un que està passant de forma natural a tothom. és com el “mem” que diu “La meva Llista de Reproducció si fos un personatge: hi surt una Barbie, un heavy metal, un raper...Ara, tothom escolta molts tipus de música diferent.
[caption id="attachment_562441" align="aligncenter" width="469"]
Lucia Fumero[/caption]
Quines són les músiques que tu has sentit, la teva llista de reproducció de Spotify? Hi ha diverses capes, connectades amb la vida. A la infantesa sentia el que sentien els meus pares: Per una banda, assajos de jazz a casa meva, per l’altra ma mare escoltant Camarón, músics africans... Perquè a Suïssa ja eren molt del “World Music”, els agradava aquest concepte, eren com els hippys o “cumbaiàs” de Suïssa. Després vaig estudiar música clàssica al Conservatori, però era rar: era la música acadèmica -tot i que m’encanta- però en aquell moment ho considerava el que havia de fer. I mentrestant escoltava Nirvana. D’aquesta doble cara surt quelcom. Després vaig marxar a Rotterdam, on feien música llatina, vaig tornar a Barcelona, per estudiar jazz a l’ESMUC...
Parlant del teu pare: t’ha fet ràbia ser “la filla de...”, en alguns moments inicials? Per a mi era normal, perquè soc la filla de, ho continuaré sent i seré sempre, saps? Per a mi, és normal. Ho parlava l’altre dia amb la Rita Payés: Com és ser filla de...? Però és que jo he buscat sempre això. Si el teu pare és forner, doncs viuràs el fet que ton pare és forner. Són vivències que em costa molt definir.
“La música clàssica em semblava un deure, jo escoltava Nirvana al Conservatori”
Amb què et quedes, de l’Horacio no pare, sinó músic? Si ho miro des de fora, he tingut molta sort d’aprendre d’ell, perquè a banda de ser molt bon músic, també és molt bon professor. A mi m’ha fet molt de “profe” i m’ha anat superbé. Moltes de les coses que avui en dia penso fermament sobre la música, les he après del meu pare.
Tens records de Tete Montoliu o altres astres del jazz, passant per casa teva, quan eres petita? No tant. He estat bastant isolada en el tema de la música, fins que m’he fet gran. I mira, fins i tot, quan estudiava al Conservatori, gairebé no tenia amics. Només anava allà a fer classe i sentia un ambient una mica estirat, per la meva concepció suposo. Després he conegut gent que estudiava a la mateixa època, penya supermaca, i ens diem: “Però per què no ens vam fer amics?”. Ha estat una mica tardà, per mi.
A banda de reflexionar sobre el teu pare, parlem de la teva maternitat. Hi és present, en la teva obra? El disc anterior, “La meson de la mére”, sí que el vaig fer sencer quan estava embarassada. I té un punt una mica conceptual sobre la maternitat. “Folklore” no té aquesta visió. Però sí que el vaig començar a gravar embardissada i el vaig acabar de gravar després del part. I d’això em recordaré tota la vida.
Perceps que has canviat la forma de cantar... O és l’essència de la maternitat, que no és real? Fa poc, un mes i quatre mesos. Encara no ho sé. O potser està guai dir-ho ara, quan estic allà, perquè després romantitzem el passat... Aviam, cada cop estan sortint més estudis del cervell de la mare (que, per cert, és molt fort que no s’hagi estudiat gaire fins ara). I el que venen a dir és que el cervell canvia que flipes, amb canvis molt substancials. Tot es veu afectat. Però forma part de la professionalitat i personalitat de cadascú que fas amb el que et passa. Et poden passar coses, però com ho aprofites tu? T’enfonsa, et dona energia? Hi ha una cosa molt curiosa, que sí que em noto, que és que em costa molt aprendre i recordar les lletres de les cançons. I abans no em costava gens! En canvi, la part musical, és que com que vaig molt més ràpida. Amb l’Alzheimer passa el mateix: No te’n recordes del que acabes de fer, però sí de cançons.
Finalment, ens pots avançar quin repertori faràs divendres a la Nova Jazz Cava? Hi he actuat amb el meu pare, justament! Però ara fa temps que no hi vaig. Tocaré el repertori del disc. Com que és un lloc mític del jazz, potser em fixo més en els temes que tenen més improvisació, que no els temes més pop, encara que també cauran.
