Alba Molina, a Terrassa: "Si no ets lliure en el món de l’art, estàs perdut. Quan, si no, pots ser lliure?”

És filla de Lole y Manuel, però no és només la filla de la parella que va revolucionar la música popular. Alba Molina passa de les etiquetes, i passa pel seu tamís gitano el que vol provar quan es trenca. Aquest divendres, 19 de desembre, actuarà a Terrassa per primera vegada, a la Nova Jazz Cava.

Si l’escoltes, i més si l’escoltes veient-la, pots saber en què consisteix la condició d’un teixit de vellut que s’esquinça, se suspèn i torna a emergir per on ha vingut, però transformat en l’endemig del vol. És la filla de dos grans, dels més grans, de Lole y Manuel, i neta d’Antonia La Negra, però fa molt temps que va trobar el seu lloc propi en el món artístic sense renegar (al contrari) del cep d’una estirp trianera que ha marcat la història de la música popular a Espanya. Enguany ha fet coincidir els 50 anys de “Nuevo día”, el revolucionari disc de Lole Montoya i Manuel Molina, amb els 25 (en realitat, 28, però ha decidit arrodonir-ho) del “Despasito” del debut de l’Alba, que ha publicat “Alba Molina. 25 anys” amb diverses col·laboracions.

Ve a Terrassa per primer cop, directament des de Sevilla. L’Alba actuarà aquest divendres al vespre a la Nova Jazz Cava (21.30 hores) amb Álvaro Gandul (piano), Bernat Hernández (contrabaix) i Xavi Reija (bateria). No s’ha d’esperar flamenco, ni canònic ni heterodoxe, al passatge de Tete Montoliu. L’Alba és flamenca, però no canta flamenco. Jazz? Aquest és un ingredient de la seva proposta difícil de classificar, sí. Boleros? També. Ella, apassionada de la música, del ritme, de la melodia clàssica i moderna, i de l’atreviment, diu que intenta desprendre’s de parapets; i que, al final, sempre canta d’una manera “tot i que els camins per arribar-hi siguin diferents”.

Una nena gran

És una mala passada preguntar-te pel llegat de Lole y Manuel? És una llosa per a tu, un jou? Ni molt menys. No em suposa una llauna parlar d’això. Si no fos filla de Lole y Manuel potser no hauria cantat, no hauria fet música, no hauroa estat la mateixa. No és una llosa, sinó una sensació de responsabilitat i un luxe. I un repte, perquè en aquesta societat prevalen les comparatives, que a vegades generen odis. La culpa de la meva música és dels meus pares, però de manera positiva. Sense ells seria una altra persona. Han estat un aval i m’han ajudat molt en tot el que m’ha beneficiat i té la seva gràcia venir dels qui millor han cantat en el món. És, repeteixo, un repte, i els anys et fan veure que continues sent imperfecta, i això és al·lucinant. No soc Déu, soc la seva filla. 

Som, en gran part, hereus dels nostres antecessors... Som el que som per aquells que ens han precedit. És cert que a vegades em sento cansada, però soc una privilegiada; com molts, com gairebé tothom, cadascú en el seu àmbit. Per sobre de qualsevol altra consideració, és un privilegi venir de la família que vinc. Un privilegi, i una benedicció.

“Si no fos filla de Lole y Manuel potser no hauria cantat, no hauria fet música”

Des del prisma de la seva filla, però també des d’una perspectiva, diguem-ne, més allunyada o amb pretensió objectiva, si s’escau, què van significar Manuel Molina i Lole Montoya fa mig segle? Lole y Manuel van marcar un abans i un després en la música en general, no sols en el flamenco. Van fer per primera vegada cançons en temps de flamenco. Van ser els primers. Tothom ho sap, encara que potser ho sap més gent de la que ho diu. Ningú havia fet una cosa com “Un cuento para mi niño (la famosa cançó de la papallona)” de dalt a baix. I això té un pes enorme. I això ho sap fins i tot Tarantino.

Gairebé 30 anys després, es pot parlar d’una nova Alba Molina? Crec que no. Sí d’una Alba més desenvolupada, espiritualment més crescuda. Em continuo reconeixent quan escolto “Despasito” o cançons antigues, però considero que he millorat tècnicament. Al final, continuo sent una nena gran.

I una intèrpret eminentment “popera”, com es diu? No tinc etiquetes, però el que passa és que, en mirar enrere, m’adono que, potser sense voler, el pop segurament és el que pot definir la major part del que he fet en el terreny musical. Però això no té a veure necessàriament amb el que m’agrada. Al final, si em volen encasellar, em poden encasellar en el pop. Però soc músic, m’agrada la música en general. I soc gitana, i se’m nota. Es notava quan estava a Las Niñas i es nota quan versiono “El sitio de mi recreo”. Sempre he fet el que em venia de gust i potser això té un sentit. Si no ets lliure en el món de l’art, estàs perdut. Quan, si no, pots ser lliure? El que passa és que ara es porta molt la classificació. Jo prefereixo continuar vivint al camp i fer la música que m’interessa. 

“Amb 47 anys ja no tinc ganes d’agradar a tothom, ni tampoc de desagradar”

Sense plegar-te a pressions... Amb 47 anys ja no tinc ganes d’agradar a tothom, ni tampoc de desagradar de manera gratuïta. Ningú de fora ve a casa meva a preguntar-me si he menjat o he pagat factures. 

Ets refractària a l’ortodòxia, per exemple, en el flamenco? El respecte sempre està bé, en qualsevol situació. M’agrada fer música sincera, es digui com es digui. Si no és sincera, no m’entra en les oïdes i, llavors, no m’entra en l’ànima. La fusió és recerca i desenvolupament. Soc gitana i tinc un nen que és funky però, com a gitano, sap tocar les palmes per bulerías, i ho sent. És cert que cal dir les coses pel seu nom i guardar la puresa, però també es pot optar per la fusió per buscar coses noves. 

Tu no t’has considerat mai una cantaora. No ho soc, ni he dit mai que ho fos. He fet cante de manera ocasional, però amb les cançons espirituals de Lole y Manuel, per exemple. Però sí que es veu que soc gitana en el que faig.

Visites Terrassa i la Nova Jazz Cava per primera vegada. T’agrada el format de sala íntima? M’agraden tant els grans formats com els petits. Les sensacions són ben diferents. Però, si he de triar, em quedo amb el petit format. Amb la proximitat s’uneix tot. És molt gratificant, I m’han parlat molt bé d’aquest local, de la Nova Jazz Cava.

I què podrà escoltar el públic a Terrassa? Anem fent directes amb cançoncs del disc, amb músics diferents, com en una jam session; sabent el que fem, però també deixant lloc a la improvisació, fent el que ens vingui de gust, però coneixent el que fem. M’agrada molt el jazz i m’hi sento molt còmode. La música em pot portar per un camí o per un altre. A Terrassa combinarem estàndards del jazz amb cançons de Lole y Manuel i boleros, i amb cançons meves portades a altres terrenys. I li donarem a tot una volta. Serà bonic. Propostes com aquesta fan que em senti especial, viva. I confio plenament en Álvaro Gandul, que és una barbaritat de músic i una persona excel·lent, amb un camp molt obert que em convida a qualsevol cosa. És un camp en el qual la música es fa present, encara que sigui amb cançons antigues.