L’afalaga que alguns espectadors surtin de la sala recordant el seu somriure lluminós. Chiqui Martí (Barcelona, 1971) és aquella nena de la Sagrada Família que amb 3 o 4 anys dinava en un restaurant amb la família i ballava al voltant de taules de desconeguts i proposava als comensals bescanviar “un ball per una oliva”; que amb 15 anys es va escapar un dia al circ a demanar feina perquè “sabia patinar sobre gel”; que, com s’havia compromès amb el programa de Jordi González, sense firmar cap contracte, va ajornar la seva vinculació amb Xavier Sardà. És la Chiqui, ballarina eròtica, que ve sovint a Terrassa, perquè imparteix classes al Pole Dance Vallès, i que aquest dissabte apadrinarà al Klandestí (Camí Fondo) la inauguració del “vespreig” de La Mítika. Encara té corda: “Aguantaré fins que el cos m’aguanti. Crec que totes les edats tenen la seva bellesa; i tinc el meu públic i estar en actiu amb la meva edat li dona un valor afegit a la meva trajectòria. Em sento afortunada, feliç. Però li demano a la meva família que no em deixi fer el ridícul, que els arbres no em deixin veure el bosc”.
Volies ser artista, però no t’imaginaves arribar on has arribat. Com va començar tot? No era bona estudiant i per això els meus pares no em deixaven ballar; i com no podia fer el que volia, estudiava menys... Vaig acabar ballant en acompanyaments. Amb 14 anys vaig participar en una prova per a l’“Un, dos, tres”. El mínim era de 16 anys, i vaig dir que els tenia, i que pertanyia a l’escola de dansa de la meva amiga. Chicho Ibáñez Serrador i el seu equip em van escollir. La meva amiga es va empipar. Li vaig dir al Chicho la veritat. “Si tenim el consentiment dels teus pares...”, em deia. “No es poden assabentar”, vaig respondre. No havia anat a escola i li havia robat el “body” a la mare. El vaig oblidar al teatre. Quin disgust. Vaig trigar 20 anys a explicar-li-ho.
I després el ball eròtic... Per casualitat. Tenia 22 anys. Havia treballat a El Molino i em va tocar fer la substitució d’una companya. Pensava que es tractava d’un espectacle de vedet. Érem tres noies allà. El director de la sala va preguntar quina de les tres era “la de l’integral”. Integral de què? I era jo, no ens havíem entès. Tenia dues sortides: o marxar d’allà o atrevir-me. I em vaig atrevir. Aquelles companyes em van deixar un “top” i altres peces. La sensació abans va ser horrorosa, però un cop a l’escenari em vaig sentir sola i relaxada.
Chiqui Martí ve
- Chiqui Martí ve aquest dissabte a Terrassa
El principi d’una carrera... L’intermediari em va dir que mai havia vist un “striptease” tan elegant. Volia que treballés amb ell. Jo no sabia com dir-li que era el primer “striptease” de la meva vida i que no pensava fer-ne més. Vaig assegurar que estava molt enfeinada i no em podia comprometre amb ningú. El meu xicot em va proposar que m’ho plantegés. Em va animar. Potser d’haver tingut una altra parella no ho hauria fet. Ja no som parella, però sí família.
I la família directa com ho va viure tot? La meva mare em va donar molt suport, i també el meu germà, el que em segueix, que em feia de xofer. Per al meu pare, però, allò eren paraules majors. A la televisió ho va encaixar millor, però quan hi sortia, aquell dia no es veia aquell canal a casa. Però anys després, en un aniversari del pare, el vam portar en secret a un espectacle meu. Vaig ballar la cançó del “Titanic”, que li agradava molt. En acabar, va pujar a l’escenari. Uns vigilants el volien aturar. “És el meu pare!”, vaig cridar. El pare em va fer una abraçada enorme, em va dir que estava molt orgullós de mi i em va donar les gràcies per no despullar-me del tot aquell dia. Li vaig dir que sempre ho feia així. Em vaig quedar amb una fase seva: “No m’agrada el que fas, però m’encanta com ho fas”. Mai vaig buscar la fama. Potser em trobava en el moment adient en el lloc indicat.
L'accident
A banda del cercle íntim, has percebut incomprensió en el sector? Sí, de consideració de ballarina de segona divisió. Però mai he amagat el que feia, sempre amb il·lusió i ganes. M’estimo més parlar de “showgirl” que de “stripper”. Que em tregui roba és circumstancial i sempre he intentat fer-ho de la manera que a mi m’agradaria veure-ho. Pot no agradar, però crec que no molesta, sense tirar-me flors. Qualsevol dona pot fer “striptease” però no totes poden fer un espectacle, no tothom arriba al públic de la mateixa manera. Estic orgullosa del que faig i de com ho faig. Fa 20 anys que dirigeixo la meva escola de dones, no enfocada al “striptease”. M’admiren i treballem l’autoestima, la sensualitat, la feminitat. Sempre he estat forta de cap. Alguns comentaris em feien mal, però m’han acabat relliscant. Ningú m’ha pagat la hipoteca, ni el cotxe, ni la vida. I després de l’accident, ja em poden dir missa en llatí. Vaig registrar el concepte “strip-art”, que ja es considera un gènere dins de la dansa eròtica.
"Li demano a la meva família que no em deixi fer el ridícul, que els arbres no em deixin veure el bosc"
Et costa molt parlar d’aquell accident a l’escenari, l’any 2004? No. Sempre n’he parlat amb naturalitat. Ha estat l’experiència més dura de la meva vida a banda de la pèrdua de la meva mare. Vaig patir tetraparèsia severa per impacte, amb shock medul·lar i desconnexió del sistema nerviós. No podia moure res de coll avall. Acabava consolant a qui em visitava. Estava viva, feliç, però ara penso: “Com podia riure quan venien a visitar-me?” Li demanava a la mare que em perfilés els llavis. De nit, ja sola, plorava i no podia eixugar-me les llàgrimes. Primer, no tornar a ballar no era opció. Em conformava a poder portar talons. Després, amb portar vambes, amb poder caminar. O poder fer ús de les mans. Vaig ser tan feliç de poder rentar-me els cabells! I després caminar. El meu amic Sergi González, que havia estar el meu escorta durant el "boom televisiu", és entrenador personal i em va ajudar molt. Necessitem poc per viure. Menys és més, excepte amb la purpurina, que més sempre és més, i millor.
