Tots quatre tenen més de 50 anys. Pintada en Blau puja de nou a l’escenari 30 anys després amb un únic concert, aquest dissabte, a les 21.30 hores, a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Torna el rock que ells mateixos, Rubèn Intente, Valentí Adell, Salva Puig i Jordi Fils, van definir com a “sifònic”. Aquest és un resum de la història blava.
El Jordi i el Rubèn tocaven en un grup de rock més o menys convencional. Allò era “més brut, urbà” i el Rubèn i el Jordi volien una altra cosa, “fer un salt cap a quelcom més ambiciós, més musical, no tan de batalla, més conceptual”, comenta el Rubèn. Es van desconnectar de la banda i van buscar un teclista, peça significativa per a un projecte simfònic i complet: “Vam anar provocant la creació del grup amb trucades: jo contacto amb aquest, tu amb aquell. I vam partir de zero però a partir d’aquella amistat prèvia".
I així va madurar la fruita "sifònica" per a Rubèn Intente, Valentí Adell, Salva Puig i Jordi Fils, que el 1991 van fundar Pintada en Blau amb un mètode de baptisme atzarós, o potser no tant. Estaven reunits al bar d'Amics dels Arts, asseguts sota un quadre amb Terrassa representada amb un fons blanc. I si es deien Pintada en Blanc? Però del blanc van passar al blau, color que al·ludia millor al que buscaven, aquest ànim reflexiu. “Quan triem Pintada en Blau ens sentim còmodes. Comencem el camí amb nom i amb quatre membres, i es tractava de cosir-ho tot”, recorda Rubèn Intente.
Harmonies atmosfèriques
La música es cus amb música i obstinació, i a aquests joves de tot just 20 anys els sobrava, sobretot, de la segona i tenien molt clara la primera malgrat la seva joventut. Bevien d’influències com la de Pink Floyd, però des de lluny, sense la tirania de l’emulació: “Ens agradaven els temes llargs, amb harmonies atmosfèriques. Algunes poden recordar a Pink Floyd, sí”.
En el joc juvenil, es van inventar un concepte propi per designar el gènere que practicaven: rock "sifònic", un terme que al·ludia al rock simfònic "però que volia deixar clar que les qüestions dels gèneres musicals són complicades”.
Creaven lletres per a les composicions del Rubèn i el Jordi, i algunes del Valen, i el Jordi cantava les seves i el Rubèn les seves, i les del Valen s’afrontaven de diversa manera, tot encaminat a fecundar “temes intimistes relacionats amb el sentit de l’existència. Ni cançó protesta ni cançó d’amor. Potser podríem definir els temes com de recerca per situar-nos en la vida. Les lletres tenien un nivell líric amb punts d’abstracció. Apuntàvem a una dimensió poètica”. Eren molt joves, però 30 anys després el retrovisor crític té una pàtina de benevolència: “Penso que, per tenir 20 anys llavors, fèiem coses que no estaven malament”, reflexiona el Rubèn, guitarra i escriptor que situa el punt fundacional de la seva literatura precisament amb Pintada en Blau: “Crec que la meva escriptura es va gestar fent lletres per al grup”.
Aquell concert al Tangaroa
Van fer uns 15 concerts, “el primer a l’entrada de l’institut Nicolau Copèrnic i després, un altre molt millor en l’amfiteatre del parc de Sant Jordi”, però el recital inoblidable va ser aquell de febrer de 1995 al mític Tangaroa. “Pintada en Blau evoca aquest estil que va sorgir a l’Anglaterra setentera, aquesta autoconsciència del rock com a experimentació, com a progressió artística”, deia el company Miguel Martínez en la crítica del concert aparegut en el Diari de Terrassa.
Pintada en Blau es va trencar a poc a poc, “sense empipaments, sense separació abrupta, sense un motiu identificable. Ens hem continuat veient, poc o molt, i hem mantingut una relació d’amistat. No va haver-hi cap Yoko Ono”, deixa clar el Rubèn.
La història del grup es va allargar, però entre 1995 i 1996 “es va començar a desconfigurar”. La banda va entrar en estudi a estones, quan podien els seus membres. Era un estudi alliberat, gratis, i aquell procés de possible gravació d’un disc va durar una dècada. A vegades transcorria un any sense que els "sifònics" es veiessin. Els nois es feien grans i les ocupacions diverses ja devoraven bona part de les seves vides.
Pintada en Blau es va trencar a poc a poc, “sense empipaments, sense separació abrupta, sense un motiu identificable. Ens hem continuat veient, poc o molt, i hem mantingut una relació d’amistat. No va haver-hi cap Yoko Ono”, deixa clar el Rubèn.
El projecte del disc es va abandonar de manera definitiva el 2012, però aquell treball va esdevenir la gènesi de Ben Roig, un projecte de Jordi Fils amb les seves pròpies composicions que Intente sent “molt pròximes”. Aquest divendres s'ha publicat l’Edició Limitada 10è Aniversari de Ben Roig, “Fi d’una segona dècada plena de papallones (Temps Rècord)”, un doble LP amb dos “bonus tracks” de Pintada en Blau.
“L’estiu del 2024, el Jordi ens va dir que volia celebrar els deu anys de Ben Roig amb un concert de Pintada en Blau. No sé com va ser, però va acabar rebent un 'sí' com a resposta. Portem un any assajant de manera discontínua però amb una certa continuïtat a bucs de la Verneda, dues vegades al mes. Jo pensava que no tornaria a agafar la guitarra. Em satisfà molt reintroduir la música en la meva rutina. I, com fa trenta anys, tenim una voluntat perfeccionista. Volem clavar-ho”, conclou Rubèn Intente.
