L’Erin Corine dels primers passos del concert no semblava la mateixa que la del final. Però sí, era la mateixa cantant i flautista descalça que va iniciar l’actuació amb una sort d’udols de símbol de dolor d’anys i generacions i el va acabar ficant-se al públic en la butxaca amb la febre d’un blues i discursos sobre la llibertat. Erin Corine, originària de Chicago, de família d’arrels al Mississipi, va posar veu i travessera en el concert que la banda liderada per la seva parella, el baterista barceloní Marc Ayza, va desplegar amb mestratge aquest dissabte passat a la nit a la Nova Jazz Cava de Terrassa i que va esdevenir, entre moltes altres coses, un homenatge a D’Angelo, el renovador del rithm & blues i pioner del neo soul mort dimarts de la setmana passada als 51 anys.
Si Marc Ayza hagués d’emportar-se un disc a una illa deserta, triaria un de D’Angelo. El propi bateria ho va confessar en una de les seves intervencions parlades durant l’actuació del seu quartet, o potser millor durant la seva actuació amb “The light”, que és el títol del seu últim projecte. Feia 13 anys que Ayza no tocava a Terrassa com a líder de banda, i 13 són massa anys per a algú que va créixer com a músic de jazz al local del passatge de Tete Montoliu, que considera casa seva i “el millor club de jazz que tenim a Catalunya”. Literal, com es diu ara.
- Marc Ayza, en acció
- Lluís Clotet
Amb Erin Corine, queda dit, en la veu i la flauta, i amb Roger Mas al piano i Tom Warburton al contrabaix, el quartet de Marc Ayza no va defraudar aquells que volien una exposició de densitat de jazz de perfecte acoblament, però tampoc aquells esperaven aquest missatge contestatari present en l’obra del bateria i compositor. És conegut que Ayza està implicat en projectes com “Freedom First”, que combina la música amb textos recitats pe Keith LaMar, pres intern en un corredor de la mort dels Estats Units amb data d’execució per al gener del 2027. Tampoc va decebre aquells espectadors que tenien l’oïda especialment procliu al hip-hop, perquè també l’Erin va desgranar alguna peça rapejant.
Acceleració
El quartet va començar el concert amb protagonisme de la travessera de la Corine i un Roger Mas de rotunda presència, i després l’Erin accelerant i desaccelerant amb notes altes que semblaven esgarips. Ja des d’un principi el record sentit a D’Angelo voletejava en l’ambient de la Nova Jazz Cava, aquest lloc on, segons Marc Ayza, “es respira l’amor per aquesta música”. El grup va escometre “Afro Blue”, l’estàndard de Mongo Santamaria, i una composició pròpia d’Ayza, “Papi allà”, en al·lusió a la frase amb la qual la seva filla li avisava de la presència pròxima d’un gos.
- Moment de l`actuació de la banda amb el projecte "The light"
- Lluís Clotet
Després d’una compacta entrega instrumental de la secció rítmica, va arribar l’intermedi. La segona part del concert es va posar en marxa amb “The light”, amb la Corine cantant. “Tots nosaltres som la llum, vosaltres sou la llum”, deia Marc Ayza al públic abans de capbussar-se a “Capricorn”, composició popularitzada pel sextet de Nat Adderley el 1972.
Amb un eficaç Tom Warburton en el contrabaix, molt solt en les tecles Mas, entregada la Corine en la flauta, omnipresent Ayza en la bateria, la proposta va avançar escalfant-se, l’Erin descalça i el hip-hop saltant de l’escenari en el qual minuts després la cantant preguntava al respectable si volia un blues. La resposta no podia ser negativa. Poques vegades ho pot ser, i menys quan Nina Simone vola per allà.
D’Angelo també hi era.
