Perquè el reg faci créixer l’arbre del jazz lliure, cal conèixer l’arrel i respectar-la. Sobre aquest pressupost gira l’Ilú Trio, projecte de músics cubans en el qual aquesta vegada exerceix com a titular el contrabaixista. Entrevistem a Aniel Someillan. Aquest dissabte tocarà a la Nova Jazz Cava de Terrassa amb el clarinetista Joaquín Sosa i el percussionista Bárbaro Crespo.
Van arribar fa uns dies des de Polònia a Barcelona per començar una gira per casa nostra. Aquest dissabte, 15 de desembre, l’Ilú Trio debutarà a Terrassa per vessar a la Nova Jazz Cava (21.30 hores) la seva fusió sense complexos però amb respecte a l’Ilú, al que en yoruba es coneix com a “terra” o “ciutat”. Visió jazzística de ritmes inspirats en celebracions religioses, reminiscència i llibertat. Com en el poema de Juan Ramón Jiménez, arrels i ales, “però que les ales arrelin i que les arrels volin´”. Són Joaquín Sosa (clarinet i saxo tenor), Bárbaro Crespo, “Machito” (percussió) i Aniel Someillan, veu i contrabaix. Someillan exerceix de titular en aquesta ocasió. Això és un assumpte circumstancial, diu: “Som tres músics independents que es van trobar a Polònia de casualitat. Vam decidir emprendre un projecte junts per alimentar-nos l’ànima i ser més lliures. Jo vaig reunir el grup i potser tinc certs dots organitzatius, però ens dividim el lideratge depenent de la gira”. L’àlbum homònim del trio, “Ilú” (Joaquín Sosa, 2024), ha estat reconegut per la crítica i destaca per la seva originalitat i profunditat. Hi han col·laborat Paquito D’Rivera al clarinet i Shai Maestro al piano. “He sentit parlar molt de la Nova Jazz Cava i m’emociona tocar aquí per primera vegada”, afirma Aniel Someillan. Aquest dissabte, la banda tocarà temes del nou projecte, però també estàndards cubans. “Creiem que serà un concert dinàmic, divertit, ballable”, avança .
Paquito d’Rivera i Shai Maestro, això ja és més seriós... Paquito és la nostra major referència per la seva carrera i la seva música, juntament amb Chucho Valdés i amb Arturo (Sandoval). Ha estat una benedicció. Vam tocar amb ell fa dos mesos a Madrid! Ha estat un do de la vida i amb Joaquín Sosa té molta relació des de fa temps. És el més gran per molts motius: per la seva influència, per la seva energia, pels seus consells sobre l’adopció de la filosofia del jazz per improvisar. Al Shai el vam conèixer en una jam session. En fer el disc volíem tenir un tema amb piano. “Potser el Shai li donaria un color diferent”, vam pensar. Vam fer gires amb ell.
Què caracteritza l’Ilú Trio? En la nostra música integrem les arrels de l’afrodescendència tot el que sigui possible, i ho intentem fer de la manera més crua i rude. I tot plegat ho barregem amb el jazz, amb el classicisme, en sonoritat i harmonia.
La rica tradició cubana del latin jazz perviu a l’illa? Aquesta herència està molt viva. Per exemple, Chucho Valdés continua tenint molta influència. Torno gairebé cada any a Cuba. Malgrat tots els problemes, l’escena musical segueix allà molt viva, amb molts joves que la mantenen, amb noves generacions que l’adopten. Però a mi no m’agrada especialment la denominació latin jazz.
“He sentit parlar molt de la Nova Jazz Cava i m’emociona tocar aquí per primera vegada”, afirma Aniel Someillan
Per què? Perquè crec que en cada país perviu una espècie de latin jazz propi. Vaig passar vuit anys al Brasil i em sembla indubtable que hi ha un jazz brasiler, amb el seu llenguatge propi. El mateix passa a Cuba, i el mateix passa al Perú. Considero que el concepte de latin jazz és massa general per al que realment passa.
Quin n’és el denominador comú i quines en són les diferències segons el lloc? Els codis d’improvisació són similars, però en cada lloc existeix una sonoritat pròpia. El jazz està a tot arreu. A mi m’agrada anomenar-lo, senzillament, improvisació, present en totes les músiques. El jazz és com la gelatina, adopta la forma del recipient on es diposita. Visc a Polònia, on el jazz adopta una forma molt particular d’acord amb la seva història. Als Estats Units, per descomptat, es ramifica molt des de la seva base tradicional. A Europa s’ha portat més sempre més l’avantguarda, el trencament de fronteres.
- El músic i els seus companys tocaran aquest dissabte a Terrassa
Aquests dies, amb la pregunta-lema del proper Festival Jazz Terrassa, “What is jazz?” s’ha recordat la frase de Frank Zappa: “El jazz no és mort, només fa una olor estranya”. Què en penses? El jazz té futur? El jazz sempre existirà. Crec que té bona salut, com sempre. És més que música, és també un estil de vida. Com a negoci, això sí, no fa bona olor, però el jazz és més que comerç. Hem de trobar-ne l’equilibri. El que passa és que anys enrere, per exemple amb Miles Davis, la gent anava a veure aquella estrella, una autoritat. Ara, moltes vegades, l’autoritat és el promotor.
“A l’Ilú Trio funcionem com si fóssim tres percussionistes, del greu a l’agut”
Abans parlaves dels consells de Paquito D’Rivera. Quin en destaques? Potser amb una idea amb la qual ens sentim molt identificats. Per adoptar la filosofia del jazz, la de la improvisació, cal aprendre primer el llenguatge que després et permet trencar-lo per crear coses noves. Per regar l’arbre, perquè creixi, cal conèixer la seva arrel, el perquè de la seva aparició. Després, intentar barrejar-lo allà on un estigui, amb el que es visqui allà, mesclant-lo per donar-li vida. Allò important és la mescladissa amb la cultura, fins i tot amb el substrat religiós, del teu país, però sent sincer amb les arrels.
A què obeeix, en el teu cas, l’elecció del contrabaix? A l’Ilú Trio funcionem com si fóssim tres percussionistes. Això és el que demanem al públic que s’imagini. Creem polirítmies en tot moment, com simulant els ritmes de la rumba o del pal, amb tres tamborers, però adaptant-los, modernitzant-los. I el baix és el tambor més greu, que porta la base i l’estabilitat rítmica, i una mica de melodia i harmonia. I el clarinet és el pic més més alt, l’instrument de percussió que gairebé sempre improvisa. Buscàvem dos instruments que cobrissin aquest espectre físic, de greu a agut, amb les congues al mig. Tots, fent preguntes i donant respostes, com en totes les músiques. Com en el flamenco, per exemple. D’altra banda, el contrabaix va ser una elecció tímbrica. És més ric en harmonies que el baix l’elèctric, amb més ressonància per la caixa, amb major presència. En el nostre cas és com el tambor major.
