El turisme internacional ja pateix els efectes de la guerra a l’Iran. Més enllà dels primers problemes de milers de viatgers, conferenciants i treballadors temporals per a poder tornar a casa després del tancament de l’espai aeri a la regió, el sector comença a notar els efectes del conflicte a l’Orient Mitjà pel que fa a la planificació de les vacances. L’escalada bèl·lica ha precipitat reubicacions i canvis de destins vacacionals en afectar de ple el Golf Pèrsic, una zona crítica per on discorre el 35% del trànsit aeri entre Europa i Àsia.
Montse Rodulfo, responsable de l’agència terrassenca Viatges TravelBook, ho resumeix amb contundència: “No sortim d’una i n’entrem en una altra”. Des de la pandèmia, el sector viu en un una situació d’incertesa constant i la crisi actual ja està generant conseqüències “gegants”, traduint-se en pèrdues de diners, de temps i un “gran estrès”.
Inquietud
Més enllà del tancament d’espais aeris, el principal enemic és el factor psicològic. La por ha generalitzat el problema per desconeixement, castigant destinacions com Egipte, el Marroc o Tunísia per una “associació incorrecta”. De fet, segons Rodulfo, aquesta inquietud és transversal i afecta qualsevol reserva, també a Roma o a Berlín: “Tots els clients tenen dubtes i por; venen a l’oficina i pregunten amb inquietud. La feina s’ha multiplicat”, explica.
Aquesta paràlisi en la contractació confirma la tesi de l’economista terrassenc Gabriel Izard sobre el “factor por”: la incertesa geopolítica acaba frenant la mobilitat.
La gestió de la crisi és una cursa contra rellotge a les agències. Montse Rodulfo explica que, per reubicar clients amb destinació a l’Àsia, treballen amb terminis crítics d’uns cinc dies abans del vol, supeditats al reemborsament de les aerolínies que operen als hubs asiàtics. Un cop recuperat l’import, trobar rutes alternatives dispara els preus: “Buscar una companyia alternativa és molt més car, d’uns 1.000 euros per bitllet”, ja que la proximitat del viatge encareix les tarifes. Aquesta realitat obliga molts clients a quedar-se a terra, especialment de cara a Setmana Santa. Per contra, qui reserva a llarg termini, ja esquiva el conflicte: “Estan mirant destins menys problemàtics com Sud-amèrica, Europa o el Canadà”, buscant la seguretat que l’Orient Mitjà ja no ofereix.
El transport aeri pateix per l’exposició a nodes com Dubai, Doha o Abu Dhabi i Izard sentencia: “Cal repensar la dependència que es té dels hubs aeris asiàtics, són com un coll d’ampolla”.
Efectes en el sector del transport
Ara bé, més enllà del turisme i les rutes aèries, la guerra també té efectes en el transport per carretera. El mercat energètic globalitzat imposa la cotització internacional i el preu del petroli independentment de la procedència directa del subministrament i el preu dels carburants ja ha augmentat a casa nostra.
Ramon Margalef, vicepresident del Gremi de Transports i Logística de Catalunya, integrat a la patronal terrassenca Cecot, alerta d’una asfíxia immediata: “Avui un dipòsit de 1.000 litres costa 250 euros més que fa deu dies”. L’impacte és “brutal” per la rapidesa d’un increment que ha portat el gasoil d’1,38 euros/litre a 1,80 euros/litre, amb pics de fins a 2,40 euros/litre en rutes internacionals.
El sector, conformat en part per autònoms sense capacitat d’aprovisionament, pateix un desajust financer insostenible. Tot i existir clàusules de revisió, aquestes no s’apliquen fins a final de mes, obligant el transportista a finançar la crisi de la seva butxaca. “No és lògic un increment tan fort per la incertesa”, denuncia Margalef, qui reclama bonificacions urgents al gasoil professional per evitar que el transport s’aturi davant d’uns costos totalment disparats.
De l’estret d’Ormuz a la hipoteca
L’impacte de la guerra i el bloqueig estratègic de l’estret d’Ormuz ha provocat que els mercats energètics globals reaccionessin amb pujades en el preu del petroli i del gas, un cop també per a alguns sectors de la indústria catalana. L’economista Gabriel Izard posa un exemple clar de la fragilitat del teixit productiu: “En el sector industrial del vidre, el 80% de la producció depèn del gas”.
L’ona expansiva de tot plegat i la repercussió que hi podria haver en els costos energètics, podria acabar arribant també a l’economia domèstica a través de la inflació, que els experts situen en el 3% per al 2027.
Els bancs centrals hi podrien respondre apujant els tipus d’interès per intentar controlar-la i això podria portar els bancs a apujar les hipoteques per protegir-se del risc financer i de la inflació. Davant d’això, Izard aterra la crisi a la gestió familiar: “És recomanable augmentar l’estalvi i, si penses comprar alguna propietat, que tingui un bon finançament”. No obstant això, l’economista recorda que “el consum no pot decaure, és el que mou l’economia”.
