El teatre ja fa olor de colònia

"Olor de Colònia", la popular novel·la de la terrassenca Sílvia Alcàntara, ja té versió teatral. L'escriptora i l'autor de l'adaptació, el dramaturg i guionista Toni Cabré, van presentar aquest dimarts l'obra a l'Ateneu Terrassenc. La setmana per a Alcàntara venia moguda. Aquest dilluns, el cineasta Antoni Verdaguer i la mateixa narradora havien estrenat el documental del director dedicat a l'escriptora.

La versió teatral

Un incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen. El fum ho envaeix tot. La sirena sona, tothom és al carrer, es lluita per salvar la fàbrica. Es dona per apagat el foc i una veu crida: ja no hi queda ningú! Amos i treballadors van a l’església en acció de gràcies. Però, no hi quedava ningú de debò? Aquesta és una sinopsi d’“Olor de Colònia”, la novel·la de la terrassenca Sílvia Alcàntara que, després de l’adaptació a una sèrie televisiva, viu ara una vida renovada amb la versió teatral, obra de Toni Cabré (Mataró, 1957). L’autor i Alcàntara van presentar el text aquest dimarts a l’Ateneu Terrassenc. 

Ella està “molt contenta amb el resultat” d’una adaptació que, al contrari del que va passar l’any 2012 amb la sèrie televisiva, no ha exigit la seva implicació intensa, directa i continuada. Cabré ha tingut les mans lliures. “Els estira-i-arronses ja els vaig viure amb la sèrie”, apunta l’escriptora. Toni Cabré també va ser el guionista d’aquell producte televisiu i dimarts, en la presentació de la versió teatral d’“Olor de Colònia”, va recordar aquelles batalles en la cerca de l’equilibri: “En la televisió te la jugues. En aquest sector manen molt els productors, i les audiències, encara més. La Sílvia tenia clar que determinades situacions no es podien viure en una colònia tèxtil i jo coincidia molt amb els arguments de la Sílvia, mentre els productors em pressionaven per tirar pel dret”.

No es podien fer concessions gratuïtes a les escenes de sexe, per exemple, tan llamineres per a alguns productors: “En aquella època i en aquell context no existien oportunitats perquè tothom mirava per darrere de la persiana”, va intervenir Alcàntara en el col·loqui per reivindicar la versemblança. Alguns volien que el Climent i la Teresa se n’anessin al llit. “Vam pactar que ho farien després de la mort dels pares del Climent, quan ell ja se sent alliberat”, recorda Cabré.

La mateixa editorial

L’editorial que és al darrere de la versió teatral és la mateixa que va publicar en el 2009 la novel·la que va catapultar Sílvia Alcántara a l’Olimp de l’èxit: Edicions de 1984. Però la novel·la té 448 pàgines i l’adaptació teatral, 144, reducció de paper que ofereix una idea, encara que potser simplificada, de l’obstinació de destil·lació que exigeix portar una narració coral com aquesta a la base literària amb la intenció última del muntatge teatral.

Cabré va haver d’eliminar les escenes de festes populars, “que compliquen molt els muntatges”, i deixar sota mínims la presència de nens petits i situacions escolars, i d’igual manera va eliminar cerimònies com les comunions i els casaments. 

Pregunta per a l’escriptora en relació amb l’impacte d’aquestes supressions: t’ha costat veure eliminats personatges? “Ja m’he anat acostumant i, a més, vaig fer un curs de guió i soc conscient d’aquestes limitacions. però reconec que em va pujar la tensió. En un principi, tens la impressió que t’estan llevant alguna cosa, però després t’hi acostumes”.

Segons l’editorial, l’obra “mostra un fragment de la història del nostre país amb una trama vibrant que apel·la a la nostra memòria col·lectiva, entre la lenta represa industrial i la dura repressió franquista”. Els records d’en Bernat, amic del protagonista de l’obra, Climent Palau, són el fil conductor de l’obra i porten l’espectador “a reviure les diferents èpoques del relat: des del tràgic incendi inicial fins a l’eufòria de la represa, la història d’amor secret, la rebel·lió de la filla adolescent, els tripijocs dels poderosos i, finalment, la decadència de la colònia”. Es tracta d’una peça dramàtica “per dur als escenaris un món que avui ha desaparegut però que encara ens resulta proper i que de ben segur ens explica com a col·lectivitat”.

Relacions enverinades

“Olor de Colònia” evoca la vida d’una colònia tèxtil i les relacions socials, sovint enverinades, en unes vides marcades per la combinació de despotisme i condescendència. El relat transcorre en els anys cinquanta del segle passat en un ambient on les persones que l’integren neixen, es reprodueixen i moren entre les parets d’una fàbrica que és també escola, església, comerç i habitatges. És lloc de misteris i intrigues, d’amors foscos, de treball dur. 

En Bernat “és un home torturat, que sembla que no hi sigui però hi és. Sap secrets importants i s’enfronta a l’amo i al capellà, i per això se’l treuen de sobre”, assenyala Cabré. El text d’Alcàntara “no té moralina” i és el lector qui ha de prendre partit, si s’escau. La feina de l’adaptador consisteix “a explicar bé la història per a aquells que no coneixen la novel·la”, sense pressuposar que han llegit l’original. Cabré ha intentat “defugir de l’obscurantisme que sovint domina el nostre teatre”. Ha elaborat, per a dues hores de funció, un text diàfan i, segons confia l’autor, respectuós: “Crec que no he traït cap personatge de la història original”. No surt, però, la Rosalia, la germana de la Gertrudis. Un altre cop les limitacions intrínseques al fet teatral. “Si jo fos Shakespeare, hauria fet una obra de cinc actes, però no ho soc, i havia d’escriure una cosa arreglada i digerible”, comenta el dramaturg.

El seu pas per la preparació de la sèrie televisiva va suposar un aprenentatge molt útil “per saber com vibren els personatges, per destil·lar la història, per desembocar a la síntesi”.  El moment culminant arribarà amb el muntatge, l’hora de la veritat: “En el teatre escenificat veus els personatges de carn i os. En realitat, són els actors i les actrius els que fan el teatre dalt de l’escenari. Sento una il·lusió infinita quan veig una obra meva damunt de l’escenari. Les peces viuen en el temps de qui les veu i les escolta. Això constitueix la màgia i per això l’experiència teatral és única i inexplicable. No hi ha comparació amb altres arts”.

Acaba la primera part. Són les 5 del matí. La Cèlia encara és una nena: “No sents la sirena, Cèlia?”, li pregunten. Fa tard. El seu avi l’alliçona: la roba s’omple de borra. Se senten els telers. La Cèlia espera uns instants abans d’entrar a la fàbrica. Sent una esgarrifança de por, de fred i de respecte per la nova feina. La travessa el sentiment d’un condemnat al qual porten al patíbul. Cabré admet que per a aquesta escena es va inspirar en “El verdugo”, la pel·lícula de Luis García Berlanga.

I el dia d'abans, estrena del documental

El cineasta terrassenc Antoni Verdaguer va estrenar aquest dilluns la 14a entrega de la seva sèrie documental “Terrassenques/Terrassencs”. El film està dedicat a Sílvia Alcàntara. Unes 200 persones van assistir a l’estrena del documental, que repassa la figura de l’escriptora en 90 minuts de metratge i que inclou plans rodats en escenaris com la Casa Alegre de Sagrera o la Biblioteca Central de Terrassa (BCT). “La proposta que em va fer Antoni ja va ser un regal i veure el documental acabat m’ha generat una emoció difícil de descriure”.

Sílvia Alcántara afirma que se sent reconeguda en la pantalla i considera que el producte final de Verdaguer dona una imatge “molt fidedigna” de la seva persona al cap d’un any de treball del cineasta, acompanyant-la en ponències en centres educatius, o viatjant amb ella a la colònia tèxtil de Can Vidal, al Berguedà, on va néixer l’escriptora fa 81 anys. Entre altres aspectes, com les entrevistes efectuades a amics i persones pròximes de l’autora “per reflectir com és la Sílvia”, Verdaguer va destacar l’esforç d’Alcàntara per aprendre català i escriure en aquesta llengua. L’autora d'“Olor de colònia” (2009) diu que l’escriptura “va ser una salvació” per a ella. Per això ha dedicat els últims 20 anys de la seva vida a ensenyar a escriure.