Va ser pupil del recordat pianista, qui considera el seu “germà gran”, però fa dècades que vola amb les seves pròpies ales de virtuós vibrafonista. Geni Barry torna a Terrassa, aquesta vegada en format de quintet calidoscòpic.
Amable en grau suprem, sembla allunyat de la fragositat dels genis. A més de la seva faceta musical de prestigi, guanyat en bona part al costat de Tete Montoliu, es va dedicar a la robòtica industrial. S’ha fabricat dos vibràfons, instrument que toca amb dos malls en els solos i quatre en els acompanyaments. Es comenta que aquest divendres, 15 de maig, tocarà una marimba alemanya, de pal rosa, no de plàstic sintetitzat. “Té unes làmines enormes. Medeix tres octaves i mitja!”, exclama. És Geni Barry. Ve (torna) a Terrassa per tocar aquest divendres (21.30 hores) a la Nova Jazz Cava amb el seu projecte “Jazz Kaleidoscope”, en formulació de quintet amb Guillermo Calliero (trompeta), Jaume Vilaseca (piano i teclats), Jordi Gaspar (guitarra baixa i contrabaix) i Pablo Posa (bateria). És experiència i creativitat. És jazz. Diu que gairebé tots els seus amics estan “grossos i calbs” i que, des de la talaia dels seus 79 anys, no té pressa per marxar. “Sempre em passen coses bones i si no ho són, intento que ho siguin”, afirma.
L'entrevista
Déu-n’hi-do, 64 vegades a la Cava. Ja vaig tocar en l’antiga, la Cava-Cava. Calia baixar aquelles escales... I a la Nova Jazz Cava, sempre. És el club de jazz més meravellós de tot Espanya.
Per la història, per la mística, per l’acústica? Per tot plegat, per tot. I per les dues fotografies d’aquestes dues figures tan representatives de la història del jazz, que es miren.
El Tete n’és un. I Joe Henderson, l’altre. És una imatge doble molt encertada. Al Tete li encantava el Joe. I a mi m’encanta la Nova Jazz Cava. Fins i tot tinc una gravació amb aquella big band del club. Fa una dotzena d’anys, més o menys. Em van cridar per substituir el vibrafonista que havia de fer-ho. Demanava més cèntims que tota l’orquestra junta!
No n’hi ha tants, de vibrafonistes... Hi ha hagut vibrafonistes que eren estrelles . Red Norvo, per exemple. I Lionel Hampton i Milt Jackson. I, per descomptat, Bobby Hutcherson, el meu mestre juntament amb Tete Montoliu. Cada any marxàvem un mes fora.
És tan difícil com sembla aquest instrument? Per tocar el vibràfon cal fer la carrera de piano, però després cal aplicar els coneixements pianístics a la percussió del vibràfon. És una cosa embrolladora.
No ha assolit molt d’èxit entre els talents emergents. Tots els nanos trien la guitarra, o el saxo. La trompeta, molts menys, perquè amb tres pistons has de fer totes les notes i modular totes les tonalitats. Com si a la guitarra li llevessis el trast. I pianistes, és clar, hi ha molts menys. I vibrafonistes, molt pocs.
Per tocar el vibràfon cal fer la carrera de piano, però després cal aplicar els coneixements pianístics a la percussió del vibràfon. És una cosa embrolladora
Tu has estat considerat el millor d’Espanya... Sempre he fet broma amb això. Quan em deien que era el millor vibrafonista d’Espanya i un dels millors d’Europa, replicava que, de ser cert això, es devia al fet que hi havia tres i els havia matat jo, i que per això em vaig quedar sol. El Tete també ho deia.
Què significava per a tu Tete Montoliu? Era com el meu germà gran, que em va adoptar. I jo em sentia molt a gust amb ell. I això que m’esbroncava...
Com eren aquestes reprensions? Eren constructives, com és normal entre germans. Els seus consells no eren sols musicals, sinó socials. Arribat el moment, m’aconsellava: “Has de comprar-li un collaret a la teva xicota”. Però no discutíem.
Alguns diuen que era esquerp. Era una persona potser una mica desconfiada, però crec que tenia a veure amb la seva ceguesa. Nosaltres, en veure’l, sabíem com estava. A vegades, podia passar per una persona aspra, però en el cercle familiar era pura dolçor. Sempre es preocupava pel seu entorn pròxim. El seu net i el meu fill tenien la mateixa edat. El meu nen feia aeromodelisme i necessitava un motor. El Tete em va donar els diners per comprar-li-ho.
T’ha pesat molt la vinculació permanent amb el Tete? No. El Tete encara és com aire fresc. Em va ensenyar moltes coses que no s’ensenyen a les escoles. Per exemple, trucs pianístics que eren seus. Portava el vibràfon a casa seva i li mostrava una composició. Quin final has fet?”, em preguntava. I, si no hi estava d’acord, m’aconsellava: “Pots fer aquesta nota, o aquest acord com si el final quedés en l’aire...”.
Per què aquest “Kaleidoscope”? Quan el mous, tot es veu diferent. Estic preparant un llibre, “Jazz Kaleidoscope”. Serà com un tractat de jazz i necessitaré una editorial.
“La Nova Jazz Cava de Terrassa és el club de jazz més meravellós de tot Espanya”
Ja vas escriure “Manual práctico de jazz”. D’aquell libre es van fer més de 2.000 còpies. Per a “Kaleidoscope” m’he inspirat en el “Latin Kaleidoscope”, de Kenny Clarke, un treball impressionant que va passar molt inadvertit. És una de les inspiracions del projecte. El concert inclourà també temes de la meva nova etapa amb el quintet. Hi haurà temes inèdits i altres d’habituals.
I de Thelonious Monk? Sí, sempre, però arranjats, amb canvis en els acords i la rítmica. Per al Tete també era un referent. Va fer un treball a Itàlia, a piano sol, amb composicions de Monk. Fem un tema de Thelonious Monk, desafinat i repetitiu. És un blues en si bemoll. També toquem “Corcovado”, d’Antonio Carlos Jobim, amb arranjaments que la gent no coneix.
"El Tete em va ensenyar moltes coses que no s’ensenyen a les escoles"
Sempre fidel al bebop? Crec que el llenguatge bebop s’ha anat perdent, però forma part de la meva vida, de la nostra cultura musical. Després va evolucionar cap al hard bop, que era com un bebop modern. El Tete ho deia molt: “Tot és bebop”.
Quin paper juga la improvisació en el vostre cas? Tots improvisarem, però la improvisació també té una mètrica. No vull dir que estigui assajat. És espontani. Però una cosa és la improvisació i una altra, el caos.
